aOlesa.com

Regalos Originales   
Pàgina principal >> Cultura >> FITXES DE LA HISTÒRIA DE LA SARDANA
Noticia

FITXES DE LA HISTÒRIA DE LA SARDANA

A C F OLESA SARDANISTA ----------------------------------ENTREU al nostre facebook.com/sardanesolesa i també al nostre twitter.com/acf_olesa aquí hi trobareu la nostra activitat.
29/08/2022

Comparteix

 FITXES DE LA HISTÒRIA DE LA SARDANA

Concurs  SardaZero  (la sardana des de Zero)

 

Funcionament d’aquestes fitxes

 

Tots els que participeu al concurs haureu de llegir aquestes fitxes per trobar la resposta a la nostra pregunta.

 

1. Què és la sardana

La sardana és un ball popular de Catalunya, que ballen un nombre indeterminat de persones formant rotllana.

La sardana es balla a carrers i places d’arreu de Catalunya en dies de festa, i també la podem sentir en concerts de sardanes i peces per a cobla que interpreten les moltes cobles que existeixen.

 

2. Una mica d’història

Els primers escrits on apareix el mot sardana daten del segle XVI; devia ser un ball molt popular ja que són  freqüents els escrits de prohibició dictats per l’autoritat eclesiàstica que al·leguen que amb la dansa i el so dels instruments es dificulta la concentració dels fidels al l’església. En la documentació del segle XVII la sardana s’esmenta en actes festius i actes relacionats amb la cort; aquella dansa arrelada al poble havia passat a l’aristocràcia i esdevingut ball de la cort.

En cap dels documents hi ha una descripció de com es ballava; no podem saber la coreografia de la sardana en aquests segles. Les danses que tenien trets semblants a la sardana actual eren el ball rodó, el contrapàs i la sardana curta.

De l’Edat mitjana fins al segle XVIII, els ministrils eren la formació musical protagonista a les diades de festes i celebracions. El nombre de components i els instruments variava en funció de la disponibilitat de músics i de les possibilitats econòmiques de qui els contractava.

La formació mínima, anomenada mitja-cobla, estava integrada per dos músics que tocaven: l’un el sac de gemecs o cornamusa, i l’altre el fabliol i el tamborí. El conjunt rebia el nom de cobla entera si, a més, hi intervenien un o diversos instruments de llengüeta doble com ara la tarota, el tible o la gralla.

 

La sardana llarga està documentada des de finals del segle XVIII. Era una sardana de ritme binari formada per dues parts: la primera constava d'un tema musical -curts- de vuit compassos, i la segona -llargs- de setze. S'hi afegia també el contrapunt que consistia en una breu melodia de dos compassos. Més endavant alguns compositors van introduir nous elements creatius a les seves composicions, com per exemple: allargament i repetició de notes, temes melòdics d'un nombre diferent de compassos als fixats; així trencaren l'esquema bàsic de vuit i setze compassos i aparegueren les sardanes de nombre imparell. Els balladors van començar a tenir serioses dificultats per acabar correctament les tirades. L'assistència de la gent a la plaça del poble per ballar i per escoltar era nombrosa. La competitivitat entre les colles, per començar i acabar bé la dansa d'acord amb la música , feia necessària la presència d'un cap de colla que comptava els compassos, avisava dels canvis, de les repeticions i del final de la dansa.

 

3. Pep Ventura

 

Fins a la primera meitat del segle XIX, la cobla -que interpretava el contrapàs i la sardana curta- era una formació integrada per músics que tocaven diferents instruments, sac de gemecs, flabiol , tamborí i una o més xeremies. En aquesta època, com hem dit abans, es van iniciar petits canvis que consistien en la incorporació de més instruments en el conjunt i en l'ampliació de l'estructura formal de la sardana llarga. Les noves idees portades a terme per alguns compositors, intèrprets i balladors van afavorir l'ampliació del grup, l'originalitat de les composicions i l'estructura definitiva de la sardana.

 

Un músic reconegut en aquells moments era Pep Ventura, el qual s'afegí a les noves idees i va iniciar canvis a la cobla; però no va fer aquesta reforma en solitari: el seu entorn social i cultural l'encoratjaren a tirar endavant. En aquella época, la ciutat de Figueres gaudia d'una vida cultural molt activa, amb un teatre municipal on es representaven operes amb acompanyament d'orquestra i amb un cos de ball. Tenia també conservatori, banda de música, grups corals i la mirada cap al nord, a Europa. D'aquí l'estreta relació de Figueres i Perpinyà.

 

Pep Ventura va ser un home carismàtic i ha passat a la història de la sardana per la gran tasca musical que va portar a terme i pels canvis introduits a la cobla. Pep Ventura va néixer el dia 2 de febrer de l'any 1817 al poble andalús d'Alcalà la Real perquè el seu pare, Benet Ventura -nascut a la població empordanesa de Roses- era sergent de la milícia i hi fou destinat temporalment. La seva infància va ser desafortunada a causa de la inestabilitat política i les penúries econòmiques, fins que va entrar d'aprenent a casa del sastre de Figueres, Joan Llandrich.

 

En aquella època era corrent que l'amo ensenyés l'ofici al jove i, si sabia música, l'introduís en l'aprenentatge d'un instrument. Així, el sastre Joan Llandrich sabia solfa i dirigia la cobla de Figueres. Ensenyà al noi Ventura la teoria bàsica musical que li va permetre entrar de músic a la cobla. Anys més tard, per la festivitat de la Verge del Carme de 1837, en Pep es va casar amb la Maria, filla de Llandrich. A la mort del seu sogre, Ventura passà a dirigir cobla i amplià el nombre d'instruments.

 

En els anys d'activitat musical de Ventura hi havia diferents cobles a l'Empordà i al Rosselló que actuaven en els pobles de les rodalies amb motiu de la festa major o de celebracions diverses. En una cobla de Ceret tocava un músic de Perpinyà, Andreu Toron, que també era constructor d'instruments com el seu pare, Valentí. Cap a la meitat del segle, Toron va presentar un instrument, l'oboè tenor, que actualment coneixem com a tenora. La sonoritat d'aquest instrument destacava per sobre dels altres tradicionals a la cobla pel fet de tenir un registre ampli de greus i aguts i gaudir d'una afinació més precisa.

Per la seva banda, Pep Ventura pensava que,  per aconseguir més riquesa interpretativa i més sonoritat a la cobla, calia ampliar el conjunt amb més registres sonors i introduir un instrument que destaqués per sobre dels altres. La tenora era l'instrument adient i, amb el seu timbre personal i inconfusible, aconseguí el protagonisme a la cobla. Ventura mateix en fou un reconegut intèrpret la qual cosa li valgué el sobrenom de Pep de la tenora. Va morir el març de 1875. El seu interès i dedicació a la cobla i a la sardana li ha donat un lloc destacat en la història de la música catalana. 

 

CULTURA CORDILL, LA COBLA I LA SARDANA ( TOT EL QUE CONVÉ SABER PER BALLAR I ESTIMAR LA SARDANA.). LLUÏSA SOLANES-OLIUS, JÚLIA ARZA, SOL COTS I ROSER CAMPS.

 

 

PETITA HISTÒRIA DE LA COBLA
LA GRAN EMBRANZIDA
ELS ANYS DE LA CONSOLIDACIÓ
COMPOSITORS
COBLES I COLLES
LES SARDANES MÉS POPULARS

SONA LA COBLA
ARRENCA LA COBLA, I EL SO MEMORIAL REBOTA A LES FAÇANES I RETORNA AL COR DE LA GENT, COM UN AIRE FRESC I ALIMENTADOR. HI HA QUI ACLUCA ELS ULLS I SOMIEJA, QUI FA UN SOMRÍS FRANC, QUI AMB ALEGRIA BUSCA UNA MA…

PETITA HISTÒRIA DE LA COBLA

SONA EL FLABIOL, i la gent endiumenjada fa cap a plaça entre balcons engalanats. Neix la primera rotllana, i els nens juguen a correr prop dels grans. Com en un ritu de compliment cívic i elegant, la sardana fa poble i fa festa. Fa poble perquè és dansa fàcil de ballar i amb unes breus lliçons tothom en sap les beceroles. Fa festa perquè el seu ritme esdevé memorial i eixampla els cors i convida a somriure i a refer la vida.

LA SARDANA ENTRONCA amb un ball molt antic. Un ball rodó, de poble i germanor, fet en cercle i unides les mans, que avança ara cap aquí, ara cap allà. De balls per l'estil n'hi ha hagut arreu. Sovint eren danses adreçades als déus, en busca de l'acompliment o resolució de necessitats o neguits dels humans. També són danses de catarsi, com ritus de germanor, que ajuden a netejar ferides. I doncs, això és la sardana, però encara més: és la dansa, l'himne i la cançó de tot un poble.

SEGURAMENT...
...abans del segle XVI ja usaven el mot «sardana» per a designar un ball, però tal com la coneixem avui, la sardana es concreta en els anys de la Renaixença. Més encara, neix en l'àmbit reduït de la Selva i L'Empordà, a partir de 1820.


«LA SARDANA ÉS DANSA, HIMNE I CANÇÓ»
ENRIC MORERA

INSTRUMENTS POPULARS
La cobla enllaça amb els conjunts medievals, quan els
músics eren dits «ministrils», perquè tocaven una mena de gralla dita ministril. El cap de colla voltava els mercats amb una ploma al barret de copa per a ser contractat.
Solien fer totes les músiques d'una mateixa festa: ball o sarau, funcions religioses, concerts, i balls de plaça (com el contrapàs). En aquella antiga cobla hi havia el ministril, la cornamussa (o sac de gemecs), el flabiol i el tamborí.

PETITA HISTÒRIA DE LA COBLA I ELS INICIS

SOM A MITJAN SEGLE XIX, s'acaba d'inaugurar el primer tren Barcelona-Mataró. Les guerres carlines puntegen el país de foc, ideals i desesperació.

MASSES DE PAGESOS es converteixen en els obrers de la ciutat. A Barcelona el teixidor Anselm Clavé els vol educar ensenyant-los a cantar en corals... Precisament per a ells compon, el 1859, la sardana cantada «El pom de flors» (Amades diu que aquesta és, segurament, la primera sardana que 'escolta a Barcelona: fou estrenada el mateix any 1859).

MENTRESTANT, burgesos i senyors escolten «música culta» al Liceu (que, per cert, s'incendiarà el 1861). I allò que entre ells està de moda és l'òpera.

UN RELLOTGER, de sobrenom Serafí Pitarra, comença a entretenir la gent urbana fent teatre en català.

PEP VENTURA I PETITA HISTÒRIA DE LA COBLA

A L'EMPORDÀ, un músic que amb prou feines sap de solfa revoluciona el panorama musical. Aquest home és en Pep Ventura. Ell dóna forma definitiva a la cobla i introdueix nous instruments, com la tenora. I això sol el posa al capdamunt de la història musical. Perquè ell ha definit un conjunt instrumental potent, equilibrat, i amb un so meravellós. No per res la sonoritat de la cobla ha estat lloada per gent com el compositor Ígor Strawinsky.

NASCUT EL 1818 a la província de Jaén, Pep Ventura era fill d'un sergent d'Infanteria de Roses. Tornats a Catalunya, s'instal·len a Figueres, però la mare mor, i el pare marxa de nou. El nen queda al carrer, sense a penes instrucció. Diuen que dormia sota els bancs del passeig.

UN SASTRE EL RECULL i li ensenya l'ofici. El noi, a mes, mostra una gran facilitat per a la música. Fa mig any de solfeig i entra com a músic a una cobla.


PETITA HISTÒRIA DE LA COBLA I PER VENTURA


FICAT EN UNA COBLA de sis músics, Ventura executa les sardanes curtes de l'època (de 24 compassos), però junt amb d'altres instrumentistes fa tota mena de provatures i dona forma al que serà la sardana llarga (tal com la coneixem avui, amb un nombre il·limitat de compassos).

PEP VENTURA es converteix en director de cobla. Toca i escriu música. Introdueix la tenora a la cobla, i això aviat és considerat com una troballa fonamental. La tenora era un instrument que Ventura havia descobert anys enrere a Perpinyà, sota el nom de «tenor». Amb l'ajut d'un constructor francès, reforma i allarga l'instrument, posant-li campana i claus de metall, i donant-li un to més alt.

LA TENORA arrelarà a Catalunya i acabarà essent instrument principal i característic de la cobla catalana. Al mateix Ventura, finalment, tothom l'acabarà coneixent pel sobrenom de «Pep de la tenora».

EL MESTRE DE LA TENORA
DIUEN QUE PEP VENTURA S’ADORMIA TOCANT LA TENORA. ERA EL SEU ESTIL. ES VA CONVERTIR EN MESTRE DE LA TENORA, I DIUEN QUE A VEGADES PLORAVA BO I TOCANT.

«LA INVENCIÓ GENIAL DE PEP VENTURA CONSITÍA CANVIAR EL SAC DE GEMECS PER LA TENORA, QUE TÉ UN SO VELLUTAT I ENSEMS VALENT, QUE PERFORA L'OÏDA I EL COR». GAZIEL

«PER TU PLORO»
Els darrers anys de la vida de Pep Ventura van ser difícils. Hi va haver pugnes i escisions, a la cobla. Ell hi volia el seu fill. En aquells anys finals de dolor va compondre «Per tu ploro».
Va deixar dit que en el seu enterrament toquessin sardanes, pero no va poder ser, perquè va morir en semana santa, i la música hi era rigorosament prohibida. Els seus companys van homenatjar-lo amb els instruments sota el braç. Era el 24 de març de 1875; tenia 57 anys.

A LA GRAN EMBRANZIDA

TEMPS DE REVOLTES i aixecaments militars, la
segona meitat del segle XIX du també la gran revifalla catalana. La sardana es converteix en estendard de la nostra cultura. Un ballador, de nom Miquel Pardas, treballa amb Pep Ventura i altres per adequar la dansa als nous canvis. El 1850 publica un mètode per comptar i repartir.

EL 1860 Isabel II visita Montserrat. Els monjos organitzen una ballada de sardanes, amb cobla «baixada expressament de l'Empordà». Els balladors son un grup de Torroella de Montgrí, dirigits per Miquel Pardàs.

EL 1870 Pep Ventura actua a Barcelona, amb una cobla de vint-i-un músics i un programa de sardanes llargues. Aquí retroba el seu amic Anselm Clave. La gent de la ciutat saluda la sardana amb eufòria, tot i les crítiques de certs ambients. La sardana s'escampa per Catalunya.

<>
SANTIAGO RUSIÑOL

CONTEN QUE…

El 1850 Miquel Guix es va presentar a Mataró des de Torroella de Montgrí amb una cobla de sis músics (dues tibles, una tenora, un cornetí i un flabiol amb tamborí). Va arribar fins a Barcelona i allí va tenir la sort que hi havia un buit en la programació del Liceu. Així va ser com la sardana va entrar a Barcelona pel gran escenari dels burgesos. Alguns diuen que és la primera sardana llarga que se sent a la ciutat comtal.

«ES IA GRAN EMBRANZIDA

COM ALTRES CAPS DE COLLA, en Pep Ventura augmenta el nombre d'integrants de la seva cobla. Primer, de sis a set (dues tibles, una tenora, dos cornetins, un fiscorn i un flabiol amb tamborí). Finalment resol que siguin deu o onze (segon fiscorn, segon tenor, contrabaix de cordes, i, molt a la fi, trombó). La cobla queda amb els actuals onze músics i dotze instruments.

ÉS AIXÍ COM els noms de Pep Ventura i Miquel Pardàs queden escrits amb Iletres d'or al llibre de la sardana. I sovint s'ha dit que són ells els creadors de la sardana llarga, encara que molts estudiosos i historiadors neguen una tal afirmació. Perquè la sardana i la cobla són el resultat de l'esforç i la participació de molta gent. La nostra dansa emergeix d'un procés que, com a mínim, s'allarga entre els segles XVIII i XIX. I culmina amb Ventura i Pardàs com a grans creadors i màxims divulgadors. Ells són un referent. El poble estima el seu treball i preserva la seva memòria.

 

 

Documents Adjunts

Encara no hi ha comentaris ... i si hi dius la teva?

     

El teu comentari ...

La IP del teu ordinador és: 54.37.205.123  
Nom
Autentifica't amb facebook i el comentari es publicarà automàticament
Comentari
(màxim 500 caràcters!)
 
Quins caràcters hi veus?
 
>> Publicar comentari >>         
 
DlDmDcDjDvDsDg
28293001020304
05060708091011
12131415161718
19202122232425
26272829303101




acpg





  Un producte de:

www.aOlesa.com