FITXES DE LA HISTÒRIA DE LA SARDANA

Concurs  SardaZero  (la sardana des de Zero)

 

Funcionament d’aquestes fitxes

 

Tots els que participeu al concurs haureu de llegir aquestes fitxes per trobar la resposta a la nostra pregunta.

 

1. Què és la sardana

La sardana és un ball popular de Catalunya, que ballen un nombre indeterminat de persones formant rotllana.

La sardana es balla a carrers i places d’arreu de Catalunya en dies de festa, i també la podem sentir en concerts de sardanes i peces per a cobla que interpreten les moltes cobles que existeixen.

 

2. Una mica d’història

Els primers escrits on apareix el mot sardana daten del segle XVI; devia ser un ball molt popular ja que són  freqüents els escrits de prohibició dictats per l’autoritat eclesiàstica que al·leguen que amb la dansa i el so dels instruments es dificulta la concentració dels fidels al l’església. En la documentació del segle XVII la sardana s’esmenta en actes festius i actes relacionats amb la cort; aquella dansa arrelada al poble havia passat a l’aristocràcia i esdevingut ball de la cort.

En cap dels documents hi ha una descripció de com es ballava; no podem saber la coreografia de la sardana en aquests segles. Les danses que tenien trets semblants a la sardana actual eren el ball rodó, el contrapàs i la sardana curta.

De l’Edat mitjana fins al segle XVIII, els ministrils eren la formació musical protagonista a les diades de festes i celebracions. El nombre de components i els instruments variava en funció de la disponibilitat de músics i de les possibilitats econòmiques de qui els contractava.

La formació mínima, anomenada mitja-cobla, estava integrada per dos músics que tocaven: l’un el sac de gemecs o cornamusa, i l’altre el fabliol i el tamborí. El conjunt rebia el nom de cobla entera si, a més, hi intervenien un o diversos instruments de llengüeta doble com ara la tarota, el tible o la gralla.

 

La sardana llarga està documentada des de finals del segle XVIII. Era una sardana de ritme binari formada per dues parts: la primera constava d'un tema musical -curts- de vuit compassos, i la segona -llargs- de setze. S'hi afegia també el contrapunt que consistia en una breu melodia de dos compassos. Més endavant alguns compositors van introduir nous elements creatius a les seves composicions, com per exemple: allargament i repetició de notes, temes melòdics d'un nombre diferent de compassos als fixats; així trencaren l'esquema bàsic de vuit i setze compassos i aparegueren les sardanes de nombre imparell. Els balladors van començar a tenir serioses dificultats per acabar correctament les tirades. L'assistència de la gent a la plaça del poble per ballar i per escoltar era nombrosa. La competitivitat entre les colles, per començar i acabar bé la dansa d'acord amb la música , feia necessària la presència d'un cap de colla que comptava els compassos, avisava dels canvis, de les repeticions i del final de la dansa.

 

3. Pep Ventura

 

Fins a la primera meitat del segle XIX, la cobla -que interpretava el contrapàs i la sardana curta- era una formació integrada per músics que tocaven diferents instruments, sac de gemecs, flabiol , tamborí i una o més xeremies. En aquesta època, com hem dit abans, es van iniciar petits canvis que consistien en la incorporació de més instruments en el conjunt i en l'ampliació de l'estructura formal de la sardana llarga. Les noves idees portades a terme per alguns compositors, intèrprets i balladors van afavorir l'ampliació del grup, l'originalitat de les composicions i l'estructura definitiva de la sardana.

 

Un músic reconegut en aquells moments era Pep Ventura, el qual s'afegí a les noves idees i va iniciar canvis a la cobla; però no va fer aquesta reforma en solitari: el seu entorn social i cultural l'encoratjaren a tirar endavant. En aquella época, la ciutat de Figueres gaudia d'una vida cultural molt activa, amb un teatre municipal on es representaven operes amb acompanyament d'orquestra i amb un cos de ball. Tenia també conservatori, banda de música, grups corals i la mirada cap al nord, a Europa. D'aquí l'estreta relació de Figueres i Perpinyà.

 

Pep Ventura va ser un home carismàtic i ha passat a la història de la sardana per la gran tasca musical que va portar a terme i pels canvis introduits a la cobla. Pep Ventura va néixer el dia 2 de febrer de l'any 1817 al poble andalús d'Alcalà la Real perquè el seu pare, Benet Ventura -nascut a la població empordanesa de Roses- era sergent de la milícia i hi fou destinat temporalment. La seva infància va ser desafortunada a causa de la inestabilitat política i les penúries econòmiques, fins que va entrar d'aprenent a casa del sastre de Figueres, Joan Llandrich.

 

En aquella època era corrent que l'amo ensenyés l'ofici al jove i, si sabia música, l'introduís en l'aprenentatge d'un instrument. Així, el sastre Joan Llandrich sabia solfa i dirigia la cobla de Figueres. Ensenyà al noi Ventura la teoria bàsica musical que li va permetre entrar de músic a la cobla. Anys més tard, per la festivitat de la Verge del Carme de 1837, en Pep es va casar amb la Maria, filla de Llandrich. A la mort del seu sogre, Ventura passà a dirigir cobla i amplià el nombre d'instruments.

 

En els anys d'activitat musical de Ventura hi havia diferents cobles a l'Empordà i al Rosselló que actuaven en els pobles de les rodalies amb motiu de la festa major o de celebracions diverses. En una cobla de Ceret tocava un músic de Perpinyà, Andreu Toron, que també era constructor d'instruments com el seu pare, Valentí. Cap a la meitat del segle, Toron va presentar un instrument, l'oboè tenor, que actualment coneixem com a tenora. La sonoritat d'aquest instrument destacava per sobre dels altres tradicionals a la cobla pel fet de tenir un registre ampli de greus i aguts i gaudir d'una afinació més precisa.

Per la seva banda, Pep Ventura pensava que,  per aconseguir més riquesa interpretativa i més sonoritat a la cobla, calia ampliar el conjunt amb més registres sonors i introduir un instrument que destaqués per sobre dels altres. La tenora era l'instrument adient i, amb el seu timbre personal i inconfusible, aconseguí el protagonisme a la cobla. Ventura mateix en fou un reconegut intèrpret la qual cosa li valgué el sobrenom de Pep de la tenora. Va morir el març de 1875. El seu interès i dedicació a la cobla i a la sardana li ha donat un lloc destacat en la història de la música catalana. 

 

CULTURA CORDILL, LA COBLA I LA SARDANA ( TOT EL QUE CONVÉ SABER PER BALLAR I ESTIMAR LA SARDANA.). LLUÏSA SOLANES-OLIUS, JÚLIA ARZA, SOL COTS I ROSER CAMPS.

 

 

PETITA HISTÒRIA DE LA COBLA
LA GRAN EMBRANZIDA
ELS ANYS DE LA CONSOLIDACIÓ
COMPOSITORS
COBLES I COLLES
LES SARDANES MÉS POPULARS

SONA LA COBLA
ARRENCA LA COBLA, I EL SO MEMORIAL REBOTA A LES FAÇANES I RETORNA AL COR DE LA GENT, COM UN AIRE FRESC I ALIMENTADOR. HI HA QUI ACLUCA ELS ULLS I SOMIEJA, QUI FA UN SOMRÍS FRANC, QUI AMB ALEGRIA BUSCA UNA MA…

PETITA HISTÒRIA DE LA COBLA

SONA EL FLABIOL, i la gent endiumenjada fa cap a plaça entre balcons engalanats. Neix la primera rotllana, i els nens juguen a correr prop dels grans. Com en un ritu de compliment cívic i elegant, la sardana fa poble i fa festa. Fa poble perquè és dansa fàcil de ballar i amb unes breus lliçons tothom en sap les beceroles. Fa festa perquè el seu ritme esdevé memorial i eixampla els cors i convida a somriure i a refer la vida.

LA SARDANA ENTRONCA amb un ball molt antic. Un ball rodó, de poble i germanor, fet en cercle i unides les mans, que avança ara cap aquí, ara cap allà. De balls per l'estil n'hi ha hagut arreu. Sovint eren danses adreçades als déus, en busca de l'acompliment o resolució de necessitats o neguits dels humans. També són danses de catarsi, com ritus de germanor, que ajuden a netejar ferides. I doncs, això és la sardana, però encara més: és la dansa, l'himne i la cançó de tot un poble.

SEGURAMENT...
...abans del segle XVI ja usaven el mot «sardana» per a designar un ball, però tal com la coneixem avui, la sardana es concreta en els anys de la Renaixença. Més encara, neix en l'àmbit reduït de la Selva i L'Empordà, a partir de 1820.

«LA SARDANA ÉS DANSA, HIMNE I CANÇÓ»
ENRIC MORERA

INSTRUMENTS POPULARS
La cobla enllaça amb els conjunts medievals, quan els
músics eren dits «ministrils», perquè tocaven una mena de gralla dita ministril. El cap de colla voltava els mercats amb una ploma al barret de copa per a ser contractat.
Solien fer totes les músiques d'una mateixa festa: ball o sarau, funcions religioses, concerts, i balls de plaça (com el contrapàs). En aquella antiga cobla hi havia el ministril, la cornamussa (o sac de gemecs), el flabiol i el tamborí.

PETITA HISTÒRIA DE LA COBLA I ELS INICIS

SOM A MITJAN SEGLE XIX, s'acaba d'inaugurar el primer tren Barcelona-Mataró. Les guerres carlines puntegen el país de foc, ideals i desesperació.

MASSES DE PAGESOS es converteixen en els obrers de la ciutat. A Barcelona el teixidor Anselm Clavé els vol educar ensenyant-los a cantar en corals... Precisament per a ells compon, el 1859, la sardana cantada «El pom de flors» (Amades diu que aquesta és, segurament, la primera sardana que 'escolta a Barcelona: fou estrenada el mateix any 1859).

MENTRESTANT, burgesos i senyors escolten «música culta» al Liceu (que, per cert, s'incendiarà el 1861). I allò que entre ells està de moda és l'òpera.

UN RELLOTGER, de sobrenom Serafí Pitarra, comença a entretenir la gent urbana fent teatre en català.

PEP VENTURA I PETITA HISTÒRIA DE LA COBLA

A L'EMPORDÀ, un músic que amb prou feines sap de solfa revoluciona el panorama musical. Aquest home és en Pep Ventura. Ell dóna forma definitiva a la cobla i introdueix nous instruments, com la tenora. I això sol el posa al capdamunt de la història musical. Perquè ell ha definit un conjunt instrumental potent, equilibrat, i amb un so meravellós. No per res la sonoritat de la cobla ha estat lloada per gent com el compositor Ígor Strawinsky.

NASCUT EL 1818 a la província de Jaén, Pep Ventura era fill d'un sergent d'Infanteria de Roses. Tornats a Catalunya, s'instal·len a Figueres, però la mare mor, i el pare marxa de nou. El nen queda al carrer, sense a penes instrucció. Diuen que dormia sota els bancs del passeig.

UN SASTRE EL RECULL i li ensenya l'ofici. El noi, a mes, mostra una gran facilitat per a la música. Fa mig any de solfeig i entra com a músic a una cobla.

PETITA HISTÒRIA DE LA COBLA I PER VENTURA

FICAT EN UNA COBLA de sis músics, Ventura executa les sardanes curtes de l'època (de 24 compassos), però junt amb d'altres instrumentistes fa tota mena de provatures i dona forma al que serà la sardana llarga (tal com la coneixem avui, amb un nombre il·limitat de compassos).

PEP VENTURA es converteix en director de cobla. Toca i escriu música. Introdueix la tenora a la cobla, i això aviat és considerat com una troballa fonamental. La tenora era un instrument que Ventura havia descobert anys enrere a Perpinyà, sota el nom de «tenor». Amb l'ajut d'un constructor francès, reforma i allarga l'instrument, posant-li campana i claus de metall, i donant-li un to més alt.

LA TENORA arrelarà a Catalunya i acabarà essent instrument principal i característic de la cobla catalana. Al mateix Ventura, finalment, tothom l'acabarà coneixent pel sobrenom de «Pep de la tenora».

EL MESTRE DE LA TENORA
DIUEN QUE PEP VENTURA S’ADORMIA TOCANT LA TENORA. ERA EL SEU ESTIL. ES VA CONVERTIR EN MESTRE DE LA TENORA, I DIUEN QUE A VEGADES PLORAVA BO I TOCANT.

«LA INVENCIÓ GENIAL DE PEP VENTURA CONSISTÍ A CANVIAR EL SAC DE GEMECS PER LA TENORA, QUE TÉ UN SO VELLUTAT I ENSEMS VALENT, QUE PERFORA L'OÏDA I EL COR». GAZIEL

«PER TU PLORO»
Els darrers anys de la vida de Pep Ventura van ser difícils. Hi va haver pugnes i escisions, a la cobla. Ell hi volia el seu fill. En aquells anys finals de dolor va compondre «Per tu ploro».
Va deixar dit que en el seu enterrament toquessin sardanes, pero no va poder ser, perquè va morir en semana santa, i la música hi era rigorosament prohibida. Els seus companys van homenatjar-lo amb els instruments sota el braç. Era el 24 de març de 1875; tenia 57 anys.

A LA GRAN EMBRANZIDA

TEMPS DE REVOLTES i aixecaments militars, la
segona meitat del segle XIX du també la gran revifalla catalana. La sardana es converteix en estendard de la nostra cultura. Un ballador, de nom Miquel Pardas, treballa amb Pep Ventura i altres per adequar la dansa als nous canvis. El 1850 publica un mètode per comptar i repartir.

EL 1860 Isabel II visita Montserrat. Els monjos organitzen una ballada de sardanes, amb cobla «baixada expressament de l'Empordà». Els balladors son un grup de Torroella de Montgrí, dirigits per Miquel Pardàs.

EL 1870 Pep Ventura actua a Barcelona, amb una cobla de vint-i-un músics i un programa de sardanes llargues. Aquí retroba el seu amic Anselm Clave. La gent de la ciutat saluda la sardana amb eufòria, tot i les crítiques de certs ambients. La sardana s'escampa per Catalunya.

<>
SANTIAGO RUSIÑOL

CONTEN QUE…

El 1850 Miquel Guix es va presentar a Mataró des de Torroella de Montgrí amb una cobla de sis músics (dues tibles, una tenora, un cornetí i un flabiol amb tamborí). Va arribar fins a Barcelona i allí va tenir la sort que hi havia un buit en la programació del Liceu. Així va ser com la sardana va entrar a Barcelona pel gran escenari dels burgesos. Alguns diuen que és la primera sardana llarga que se sent a la ciutat comtal.

«ES IA GRAN EMBRANZIDA

COM ALTRES CAPS DE COLLA, en Pep Ventura augmenta el nombre d'integrants de la seva cobla. Primer, de sis a set (dues tibles, una tenora, dos cornetins, un fiscorn i un flabiol amb tamborí). Finalment resol que siguin deu o onze (segon fiscorn, segon tenor, contrabaix de cordes, i, molt a la fi, trombó). La cobla queda amb els actuals onze músics i dotze instruments.

ÉS AIXÍ COM els noms de Pep Ventura i Miquel Pardàs queden escrits amb Iletres d'or al llibre de la sardana. I sovint s'ha dit que són ells els creadors de la sardana llarga, encara que molts estudiosos i historiadors neguen una tal afirmació. Perquè la sardana i la cobla són el resultat de l'esforç i la participació de molta gent. La nostra dansa emergeix d'un procés que, com a mínim, s'allarga entre els segles XVIII i XIX. I culmina amb Ventura i Pardàs com a grans creadors i màxims divulgadors. Ells són un referent. El poble estima el seu treball i preserva la seva memòria.

LA SARDANA I LA COBLA resulten, doncs, d'una combinació excepcional de tradició i modernitat. En la sardana i la cobla s'hi barregen técnica i espontaneïtat. Són
la trobada entre l'alta cultura d'intel. lectuals i lletraferits amb la saborosa i inquieta cultura popular. En la història de la sardana hi apareixen noms propis rellevants, a la vora de molta gent anònima o poc coneguda, que han treballat junts i compartit ideals.

EL GRAN FOLKLORISTA i historiador de la sardana, Joan Amades, ho diu així: «L'autor de la sardana llarga, que tantes vegades s'ha cercat, no és cap personatge determinat: és l'esperit de tot el nostre poble, és l'Empordà, la Selva, el Gironès, la Garrotxa i totes aquelles contrades que la sentiren i que se la van fer seva. Tothom hi va posar l'ànima. La invenció, la creació de la sardana Ilarga (tal com la coneixem avui), pertany, doncs, al patrimoni del poble i a ningú més».

ENTRE 1850 I 1870...
...la sardana es concreta amb aportacions de músics que viuen entre Torroella de Montgrí, Figueres, Girona i
Castelló d'Empúries. Ells treballen l'antiga i popular sardana (dita «curta») i decideixen allargar-ne el nombre de compassos, així com definir el nombre i tipus d'instruments que han de tocar a la cobla.

LA GRAN EMBRANZIDA I POETES I LLETRISTES

EL 1877 Àngel Guimerà guanya tots els premis dels Jocs Florals. D'ell són les lletres d'algunes de les més grans sardanes. Per exemple: «La santa espina», «Les fulles seques» i «La sardana de les monges», d'Enric Morera.

PERÒ ABANS de cloure els Jocs Florals d'aquell 1877, anuncien un premi extraordinari per a «L'Atlàntida», obra d'un capellanet anomenat Jacint Verdaguer. Aquest home, que porta la llengua dels pagesos de la Plana de Vic a la gran literatura, serà un gran defensor de la sardana.

L'EXPOSICIÓ UNIVERSAL de 1888 a Barcelona mostra l'empenta cultural 1 econòmica de la Renaixença. A I Exposició s'hi presenten cobles empordaneses.

L'ANY 1891 Lluís Millet i Amadeu Vives funden l'Orfeó Català. Amb seu al Palau de la Música, esdevé llavor de musica, civisme i catalanitat. I baluard de la sardana.

L'APUNT
La primera tenora d'en Pep Ventura encara es conserva al Museu Municipal de Música de Barcelona. En morir, passà al seu fill. Després, junt amb les partitures, fou de Dalmau Presas, que explotava legalment l'obra del músic. Tot fou comprat per un col·leccionista, qui entregà la tenora al gran dibuixant Pellicer, a canvi d'un dibuix. Després de vendes 1 subhastes, la tenora passà al notari de Figueres, que era el pare de Salvador Dalí.

«LA SARDANA TÉ UNA GRACIA HEL·LÈNICA» FREDERIC MISTRAL

EL 1894 Joan Maragall obté l'englantina als Jocs Florals pel poema «La sardana». A partir d'aquest moment, molts compositors de sardanes reclamaran lletres al gran poeta. Seves seran les lletres de «L'Empordà», d'Enric Morera, i de «l'er tu ploro», de Pep Ventura. Aquesta darrera la va escriure sense haver conegut el gran músic, ja que en Pep. havia mort quan Maragall tenia només 15 anys.

CURIOSITAT

DES DE L'EMPORDÀ I LA SELVA, LA SARDANA ARRIBA A LA RESTA DEL PAIS. EL 1892, BRETON INCLOU UNA SARDANA A LOPERA «GARÍN». L'ÈXIT CLAMORÓS INICIA L'ÈPOCA D'OR DE LA SARDANA.

 

 

ELS ANYS DE LA CONSOLIDACIÓ

A PRINCIPIS del segle XX en moltes poblacions ja hi ha ballades de sardanes cada diumenge. Després d'anys de temptejos, la cobla ja es completament definida. El resultat és un conjunt instrumental de primer ordre, amb una sonoritat impactant, i ideal per a espais a l'aire lliure.

LA COBLA AGERMANA instruments de fusta i de metall. N'hi ha de tradicionals i d'altres més sofisticats. Als antics i populars flabiol i tamborí s'hi afegeixen instruments sorgits de la técnica i l’estudi de constructors europeus del segle XIX (gralles i tarotes són millorades, amb parts de metall i sistemes sofisticats de claus, cilindres i pistons).

FLABIOL I TAMBORÍ anuncien les ballades, així com els introits i contrapunts de cada sardana. Diuen que el so del flabiol convida a sortir al carrer. Es l'anunci de l'harmònica combinació dels instruments de la cobla.

«LES FULLES SEQUES FAN SARDANA D'ACÍ I D'ALLÀ SALTIRONANT. I DINTRE EL BOSC LA TRAMUNTANA SEMBLA LA COBLA AL LLUNY SONANT» ANGEL GUIMERA

ANYS DECISIUS

El 1902 es fa el primer
concurs de cobles i sardanes, a les festes de la Mercè de Barcelona.

El 1907 neix el primer
aplec, a Vila Joana.

Durant la postguerra la ballada de sardanes esdevé lloc de festeig i trobada, així com motiu de reivindicació i orgull nacional.

El 1959 es fixà la Diada de la Sardana.

SARDANES AMB EFECTES ESPECIALS…

A l'inici de «Toc d'oració», de Pep Ventura, hi toquen campanes. Així es va fer, a l'estrena de Figueres, amb gran rebombori de la gent.

Antoni Agramont té la sardana «El foc de Castello», en què intervenen trets de trabuc. Aquesta peça recorda l'incendi de Castelló d'Empúries per les tropes de Cabrinetty. Agramont es el creador de la sardana revessa dels concursos.

ELS ANYS DE LA CONSOLIDACIÓ

LA SARDANA ARRIBA molt aviat a la maduresa grâcies a l'aportació voluntariosa de músics de molt diversa procedència. A l'inici, la majoria eren instrumentistes, a més de compositors. Molts compaginaven la música amb un altre ofici, i sovint eren autodidactes. Els uns, bohemis i viatgers, els altres, arrelats a una vila i a un paisatge..., tots van començar una lista que durant el segle XX esdevindria larga i esponerosa (supera els 3.000 noms).

L'OBRA d'aquests compositors conforma un ric arxiu
sardanístic, amb unes 30.000 peces molt diverses en inspiracions, que ja és part del patrimoni de l'art català.

DE FET, la sardana representa al detall les riqueses del nostre país. Es un art arrelat a la terra, com ho demostra el fet que gairebé cada poble de Catalunya té el seu o els seus compositors. I no hi ha motiu del nostre paisatge o la nostra cultura que no hagi estat lloat per la sardana.

«EL RITME PENETRA FINS AL MOLL DELS OSSOS, HOM VA PERDENT PES I ES TORNA LLEUGER… >> JOSEP PLA
FUSIÓ
La sardana no ha quedat al marge de la música contemporània ni dels experiments. Robert Gerhard va fer música serial i dodecatònica amb cobla. Fèlix Martínez i Comín hi ha posat instruments solistes, com l'arpa.
L'Elêctrica Dharma ha ligat la tenora al rock. Santi Arisa ha llançat la «sardanova», amb bateria i guitarra electrica. També hi han fet provatures Pascal Comelade, Marcel Casellas,
Guillamino, o Víctor Nubla, amb La Bisbal Jove.

 

COMPOSITORS

PEP VENTURA va obrir molts camins. Va resoldre qüestions tècniques i instrumentals, però allò que el va fer més estimat i popular va ser la seva obra sardanística.

COM A COMPOSITOR, en Pep va inspirar-se en tot allò espontani i popular. Les seves immortals sardanes neixen de visions populars, de contactes directes amb la seva gent, així com de tonades tradicionals. «En no saber música, no va caure en el mal gust dels músics de l'època», opinava Amades.

LLIGAT A LA TERRA, home tímid, liberal, «amb cara de tempesta», i pantalons a quadrets blancs i negres, en Pep Ventura escrivia les sardanes que la vida li dictava. Dedicava peces a les noies maques, als amics o als indrets de la seva vida. Tot i l’escassa preparació tecnica, va saber arribar al cor de la gent amb melodies pures i saboroses,
amb solos delicadíssima, i arravatats crescendos corals.

UN GENI DEL POBLE
La lista de compositors de sardanes és llarguíssima i conté noms d'alt nivell. Però al principi de tots hi ha d'anar sempre en Pep Ventura. Bo i mancat de les més elementals lliçons de composició i harmonia, les seves inspiradíssimes melodies van arribar al cor de la gent. «Poeta i músic del poble, posseïa una ànima tervorosa i una forta sensibilitat artística», va dir d'ell Joan Llongueras.

EL MESTRE COMPOSITORS

JOSEP PLA va escriure: «La música de Pep Ventura sentida en un poblet de l'Empordà, en una plaça plena de panotxes de blat de moro, a l'hora vaga d'un capvespre d'estiu, veient el sol sobre els xiprers del cementiri, es una cosa que produïa un xoc autèntic. Pep Ventura, que fou un home carregat d'espatlles, que portava un bigoti caigut 1 malenconios, que anava pels pobles tocant el sac de gemecs i la xirimia, interpretà, com ningú, el fons de tristesa que tenim es empordanesos».

AQUELL MUSIC..
...que de nen dormia en un banc del passeig de Figueres, va deixar-nos com a llegat títols immortals:
Arri, Moreu
Per tu ploro
El cant dels ocells
Les noietes de Figueres
Non non
Un esmolet vell
La gelosa
La capriciosa
Cants de l'avi
Toc d'oració
El pardal
A Núria

COMPOSITORS . ELS MÉS GRANS

JOSEP VICENS, «Xaxu», L'Escala, 1870-1956, barber d'ofici. Entre L'Escala, Malgrat i Girona va compondre «La filosa», «Bona testa», «La barretina»...

JOSEP SERRA, Peralada, 1874-1939. Amb onze anys i enfilat en un tamboret, dirigeix la seva primera sardana davant el comte de Peralada, que finançava l'escola i la cobla del poble. Pla l'anomena «el Ruyra de la sardana».
Escriu: «Rialles i flors», «Peralada», «Recordança»...

VICENÇ BOU, Torroella de Montgrí, 1885-1962, de nen entra a Els Montgrins. La seva música festiva s'escampa ràpidament i gaudeix del favor de la gent. D'ell són: «El saltiró de la cardina», «Llevantina», «Angelina», «L'anell de prometatge», «Continuïtat», «Girona aimada». Músic bohemi, en opinió de Molas és, potser, el més popular dels compositors de sardanes. Josep Pla deia que les seves obres sincopades podien fer ballar un paralític. La sardana  "L'anell de prometatge" és la que va arrenjar el músic Esteve Molero i que fem servir com a sintonÍa del programa de sardanes SARDAZERO.

NOMS PER A LA HISTORIA

El segle XX ha donat molts i grans compositors:
Joaquim Serra
Joaquim Palmada
Cassià Casademont
Antoni Juncà
Francesc Pujol
Isidre Molas
Eduard Toldrà
Joan Manén
Pau Casals,
Josep Saderra
Ricard Viladesau
Conrad Saló
Enric Casals,
Artur Rimbau
Ricard Lamotte
Rafael Ferrer
Francesc Mas i Ros
Manuel Saderra
Francesc Cassú
Antoni Pérez Moya
Narcís Paulís
Félix Martínez Comín
Jordi Paulí
Carles Riera
Josep Serracant
Joan Lluís Moraleda
Manuel Oltra
Jordi León...

JULI GARRETA, Sant Feliu de Guíxols, 1875-1925, rellotger 1 compositor, destacat com un dels més grans músics sardanistes. Va escriure: «Juny», «Pastoral», Nydia», «Carmeta»... Se'l considera creador de la sardana de concert. Joan Llongueras va escriure que amb cada sardana, Garreta era capa de ter un petit poema simfònic «desbordant de vida, de color, de musicalitat». Afegia que amb Garreta la sardana assolia el més alt prestigi.

ENRIC MORERA, Barcelona, 1865-1942, home d'una gran energia, amant dels cavalls i la natura. Va tenir una vida viatgera, entre Catalunya i Argentina, i va sofrir sobtats canvis de fortuna. Músic fonamental per a la sardana, va ser capaç d'abraçar una obra àmplia i variada. D'ell són: «L'Empordà», «La santa espina», «Enyorança», «La nostra Roser», «La sardana de les monges», «Serra amunt» «Les fulles seques», «Les neus que es fonen», «Girona», «El senyor Esteve»...

ES COSTUM…

.. que els compositors, en l'estrena d'una sardana seva, entreguin una faria a cadascun dels músics de la cobla.

A Pinos, en l'estrena de «Santa Maria de Linos», el compositor Carles Rovira i Reixac va regalar als músics de la Cobla Juvenil Ciutat de Solsona (molt joves) un espetec

COBLES I COLLES

COBLES HISTÒRIQUES han estat la que va fundar Pep Ventura, la de Castelló d'Empúries i la de Peralada.

LA PRINCIPAL DE LA BISBAL, creada el 1888, ha esdevingut la cobla oficial de la Generalitat de Catalunya. Va actuar als Jocs Olímpics de Barcelona, i es diu que és el conjunt instrumental de l'estat amb més enregistraments.

LA COBLA DE SANT JORDI, dita també Ciutat de Barcelona i creada el 1983, és una altra cobla de gran prestigi. També destaquen: Els Montgrins, Mediterrània, Selvatana, Ciutat de Girona, Ciutat de Terrassa, La Principal d'Amsterdam, Principal d'Olot, Jovenívola de Sabadell, Bellpuig Cobla, Blanes…

EL PERIODISTA Josep Ventura va fer un cens de cobles sardanistes. El 1911 n'hi havia 30. El 1930, 60. El 1948, 101. El 1952, 122. El 1968, 64. El 2006, unes 110.
.
LA SARDANA CANTADA
Les sardanes cantades més conegudes són:
«LA SANTA ESPINA» i «EMPORDA», escrites per Angel Guimera. «EL SALTIRÓ DE LA
CARDINA», de J. Francès.

Ultimament el grup TheTyets, ha publicat una sardana cantada que li ha posat el nom de Coti x Coti

ELS CANTANTS DE LA SARDANA

Emili Vendrell
Ramon Calduch
Núria Feliu
Nina…

LA MÉS ANTIGA DE LES LLETRES QUE ENS LA PERVINGUT DE LES VELLES SARDANES ES AQUELLA QUE DIU:
«QUAN EL PARE NO TÉ PA, LA CANALLA FA BALLAR».

VIOLETES DEL BOSC

Arreu de Catalunya hi ha
agrupacions, esbarts i entitats que vetllen per la sardana. D'entre totes les colles sardanistes, cal reconèixer Violetes del Bosc, fundada el 1945. Té molts campionats de Catalunya i ostenta la Creu de Sant Jordi. Des de 1970 organitza les conegudissimes ballades de sardanes al Pla de la Catedral de Barcelona. AllÍ, molts estrangers tenen el primer contacte amb la nostra dansa.

 

LES SARDANES MÉS POPULARS

«LA SANTA ESPINA», d'Enric Morera.
«EL SALTIRÓ DE LA CARDINA», de Vicenç Bou.
«PER TU PLORO», de Pep Ventura.
«L'EMPORDÀ», d'Enric Morera.
«SOTA EL MAS VENTOS», de Jaume Bonaterra.
«JUNY», de Juli Garreta.
«LLEVANTINA», de Vicenç Bou.
«BONA FESTA», de Josep Vicens «Xaxu».
«MARIA DE LES TRENES», de Josep Saderra.
«SANT MARTÍ DEL CANIGÓ», de Pau Casals.
«BELL PENEDÈS», de Josep Saderra.
«EL CAVALLER ENAMORAT», de Joan Manén.
«EL TOC D'ORACIÓ», de Pep Ventura.
«LES FULLES SEQUES», d'Enric Morera.
«ANGELINA», de Vicenç Bou.
«GIRONA AIMADA», de Vicenç Bou.
«PROCESO DE SANT BARTOMEU», d'Antoni Català.
«LA DEIXA FLAIRES», de Josep Blanch.

D'ALTRES GRANS SARDANES
«LA PEPA MACA» i «PRINCESA DE BARCELONA» , de Jaume Torrents.
«SOMNI», de Manel Saderra.
«ROSA DE SANT JORDI», de Fèlix Martínez i Comín.
«EL PALAU DEL VENT»,de Pau Marons.
«TARRAGONA», d'Enric Casals.
«TOSSA BONICA», de Francesc Mas i Ros.
«RECORD DE CALELLA», de Vicenç Bou.
«LA SARDANA DE LES MONGES», d'Enric Morera.

LA SANTA ESPINA
Lletra: Àngel Guimerà. Música: Enric Morera.

Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra amb més ufana
sota la capa del sol.
Déu va passar-hi en primavera,
i tot cantava al seu pas.
Canta la Terra encara entera,
i canta que cantaras.
Canta l'ocell, el riu, la planta,
canten la luna i el sol.
Tot treballant la dona canta,
i canta al peu del bressol.
I canta a dintre de la terra
lo passat jamai passat,
i jorns i nits, de serra en serra,
com tot canta al Montserrat.

EL SALTIRÓ DE LA CARDINA
Lletra: J.M. Frances. Música: Vicenç Bou
Pageseta moreneta,
vull cantar-te una cançó;
vull dir-te d'una vegada
que també t'estimo jo.
Com es mimen i s'estimen
per les branques els ocells,
per què no hem d'amanyagar-nos
tu i jo com fan ells?
(...)
Veig, pageseta,
que et tornes roja.
Tos ulls em diuen
ben clar que si,
com l'ocella a son ocell
tu m'estimaràs a mi.

Quan els músics toquen una sardana per ballar a les places, fan una sèrie de repeticions de la melodia escrita pel compositor. El compositor escriu una melodia pels compassos denominats CURTS i una altra melodia pels compassos denominats LLARGS.

Actualment la sardana es balla a l ‘estil manresà, i consta de 7 repeticions, 3 de curts i 4 de llargs

  A l'escola Municipal de música d'Olesa tenim la sort de tenir mestres que ensenyen els instruments de catalans de la cobla de doble canya, com són el tible, la tenora. També completen la cobla els mestres que ensenyen el flabiol i tamborí, el trombó i fiscorn,la trompeta i el contrabaix. Per molts anys !!

Quan el compositor escriu la melodia de curts diem que esta escribin una tirada de compasos. També quan ho fa amb els llargs. Així doncs, la sardana  te dues tirades, la tirada de curts i la de llargs. Com que es repeteixen, diem que la sardana per ballar a la plaça té 7 tirades.

Ara bé, quan nosaltres comprem un CD per escoltar aquella sardana que més ens agrada trobem dins aquest CD normalment 12 sardanes gravades i cadescuna té gravades 2 tirades de curts, que son les primeres que sentiràs per l'altaveu, i tot seguit hi ha gravades 2 tirades de llargs, i prou. S'acaba amb un toc final enèrgic. Aquesta mateixa estructura és la que es fa servir quan una cobla fa un concert en un local .

I si tenim un disc de 33 rpm de vinil, els LP, o de 45 rpm, els vinils petits, de 170 mm de diàmetre ? Normalment també  les sardanes estan gravades a 4 tirades, 2 de curts i 2 de llargs. Els vinils més antics solien tenir, rarament, alguna sardana gravada amb la estructura de  3 tirades: 2 tirades de curts i 1 tirada de llargs. Els vinil tenien les sardanes gravades a cara i cara del disc.

I que ens en recordem dels Cassets amb cinta magnetofònica ?

Donçs la gravació de sardanes és igual com si fos en CD, però  en la cinta magnetofònica, el casset, tenia dues cares de lectura, o  més ben dit 4 pistes de gravació. En un sentit sentiem les pistes 1 i 3, i en sentit contrari ( calia girar el casset) les 2 i 4.

Quan començem a ballar una sardana , després del toc d'inici del flabiol es ballen 2 tirades de curts i 2 de llargs. Amb aquestes 4 tirades  estem a la fase d'investigació de la sardana que ens donarà quin número de compasos té de curts i de llargs, per més endavant seguir les instruccions de repartiment de la sardana.Caldrà una mica de practica per saber comptar els compassos. 

A poc a poc ja ho anirem descobrint.

Ara l'important es saber que quan ballem una sardana a la plaça, els músics interpreten 7 tirades. Perquè tantes ? donçs perque la sardana es distribueix en tres seccions:

Secció primera, és la d'investigació del nº de compasos que ha escrit el músic.Secció segona, és la que serveix per cumplir unes normes fixes de la forma de ballar la sardana. I la tercera, que és diu contrapunt, que serveix per joia i disfrutar interpretant sense cap altre dedicació.

La secció primera, d'investigació la constitueixen les 4 primeres tirades.

La secció segona, de normes fixes ,la constitueixen les 2 tirades següents, que són, una de curts i una de llargs.

La secció tercera que es diu contrapunt la contitueix 1 tirada de llargs, que es balla després del toc de flabiol,i es denomina CONTRAPUNT.

El contrapunt es comença a ballar a l'esquerra i s'ha d'acabar també a l'esquerra. 

Què passa si acabem la sardana al costat dret ? Donçs no passa res, solament que l'hem ballat malament. Voldrà dir que no hem cumplert les normes.

Amb aquesta visió de les seccions de la sardana, disposem-nos a entrar en cada una per veure quines coses diuen:

Secció primera: Després del cant de flabiol s'escomença la 1ª tirada de curts, posarem atenció per tal d'investifar i adivinar el nº de compasos musicals que ha escrit el músic compositor de la sardana. Amb l'orella atenta  ens donarem compte que hi ha un moment que la música ens diu ARA!!,però, sense parar de ballar es torna a repetir la tirada de curts , que serà la segona.

A veure : com he de fer per saber el  nº de compassos de la tirada de curts ??

LA SARDANA ES UNA DANSA OSCIL.LANT D'ESQUERRA A  DRETA, I DE DRETA A ESQUERRA.

LA SARDANA.TAMBÉ ÉS OSCIL.LANT DEL TERRA AL CEL I DEL CEL A TERRA.

Gastarem un compàs cada vegada que puntegem  i creuem els peus per canviar de cantó.

Puntejar és adelentar el peu esquerra, amb la punta ben avall i el taló ben amunt. i acte seguit es fa el creuament dels peus per canviar de cantó cap a la dreta.  Cada punteig  és un compàs gastat.Cada creuament és un compàs gastat.  Si hem començat a comptar-los des del començament arribem a saber els compassos de la tirada de curts quan notem que la musica ens diu ARA! En aquest instant sabrem el tiratge de curts ( per ejemple 23 ). Com que tot seguit es repeteix la tirada de curts, ja sabem que s'acabarà al compàs 27.

Ara farem un assaig amb audios que tenen 1 tirada de curts i haureu d'adivinar el nº de compassos.

Va, provem ! :

flabiol + 1 tirada de curts, i res més.

Sardana del mestre Josep Serra i Bonal que porta per títol FLORETES.

ENTREU A AQUEST enllaç i obriu l'arxiu .mp3

https://drive.google.com/file/d/1z7k2lulUbrEMC49jgorl7Di520E0fSZf/view?usp=share_link

Ui, Ui ! em sembla que he comptat 35 compassos. I tú, quants te-n'en sortit ? Si n'has comptat 35 has encertat bé.

Els curts tiren 35 c

 Fem el segón audio .mp3 de curts, ara amb la sardana BAIXANT DE LA FONT DEL GAT del mestre Enric Morera. Entreu i obriu :

https://drive.google.com/file/d/1mQdoLnPYLtH5l9XvetpP_n0a8N3m5OCk/view?usp=sharing

Introducció del flabiol, i una tirada de curts.

Si heu comptat 36, no es correcte si heu comptat  38, tampoc. Però si heu comptat 37, sí és  correcte. La tirada de curts tira 37

Per acabar les audicions dels curts farem la 3a audició: TIRADA DE CURTS DE LA SARDANA PER OLESA, que va escriure el compositor Francesc Mas i Ros, un dels compositors més populars per les seves sardanes sempre molt balladores ( molt d'aire i salt). Hi va posar lletra l'olesà, Peret Bou, i es canta al final de cada APLEC DE LA SARDANA D'OLESA. Recordeu : cant de flabiol introit, seguit d’1 tirada de curts, i res més.

Entreu a l'enllaç i obriu-lo

http://shorturl.at/hsMX9 

 

Si heu comptat 33 compassos, no heu encertat. Si repetiu l'audio i torneu a comptar, si ara compteu 32, tampoc heu encertat. La veritat és que ara no ens recordem del veritable tiratge. Va fes-ho tú, però ben fet.

També farem assaig amb audios amb 2 tirades de curts i també haureu d'adivinar el tiratge de curts.

Ho anem preparant.

Diem alguna cosa de la Secció 2.

Les tirades d'aquesta secció, que recordem son 2 tirades, una de curts i una de llargs, s'han de ballar per separat, és a dir la tirada de curts s'ha de començar i acabar. I tot seguit s'escomença la de llargs que també s'acaba abans de la Secció 3, amb la  norma de que s'ha d'acabar al cantó esquerra sempre.

LA SARDANA DE L'ANY. 

De totes les sardanes estrenades durant l'any, la confederació sardanista de Catalunya convoca un concurs per escollir la que més agrada a nivell popular. Aquesta sardana guayadora s'escull per mitja d'una votació per internet, a la que hi pot votar tothom  una sola vegada. A Olesa de Montserrat , la nostra agrupació hi va participar ,  l'any 2007, amb una sardana, que va escriure el mestre local Joan Segura i Gotsens  per celebrar el cinquantenari de la fundació de la nostra Agrupació sardanista.,que portava per nom  "50 anys junts", i el més bò es que va ser la guanyadora de la sardana de l'any del 2007. Sardana molt balladora que va agradar a la majoria de sardanistes de tot Catalunya.

 EL PAÍS A L’ESCOLA

És una campanya que es fa cada any organitzada per la Confederació sardanista per ensenyar a ballar la sardana als alumnes de EP. La confederació es posa d’acord amb els professors de música i gimnàsia per determinar 1 hora setmanal dins l’horaria escolar, durant 3 mesos. Envia un monitor per la  fer l’ensenyament. El cost es compartit entre la ACF Olesa Sardanista i l’Ajuntament, regidoria d’ensenyament.

La campanya es clou el dia, divendres primer de maig amb una actuació de totes les escoles que hi han participat, que es fa al Pla de la Catedral de Barcelona.

A Olesa, l’any passat hi van participar 4 escoles: Les escolàpies, Creixen Povill,Pugventós i Josep Ferrà.. Aquest any 2023, donat que la confederació no ha facilitat el monitor, l’ensenyament ha quedat sota la preparació del mestre corresponent de cada escola, i solament han fet la campanya les escoles Josep Ferrà i Creixen Povill. 

Les sardanes gravades en CD

La nostra agrupació va celebrar els seus 25 anys de la seva fundació amb l'edició d'un CD de sardanes d'Olesa. Era a l'any 1982 . La cobla Els Montgrins va fer la gravació de 10 sardanes, no en teniem més. Amb aquest CD hem inmortalitzat les seguents composicions:

1.OLESA ,del mestre Francesc Juanola

2.OLESA I LA PASSIÓ del mestre Joan Roure Jané

3. A l'AMIC GREGORI del mestre Ricard Parés i Bastons

4.COSINS D'OLESA, del mestre Max Havart

5.BAIXANT DE PUIGVENTÓS, del mestre  Francesc Monné, que era músic d'Olesa.

6.RECORD D'OLESA del mestre Manuel Saderra i Puigferrer

7.NOIA OLESANA, del mestre Joan Segura i Gotsens, que era músic d'Olesa

8. LA PEDRA D'OLESA, del mestre Agustí Borgunyó

9. COLLES OLESANES, del mestre Joan Carreras

10. PER OLESA, del mestre Francesc Mas i Ros

Amb aquest CD vam començar el camí cap a pensar en demanar a diferents autors més sardanes per Olesa. Més endavant la COBLA VILA d'OLESA ja va fer un gran nombre de gravacions molt exitosaes.

 Coti xCoti, una composició a ritme de sardana i reguetón.

Aquesta reinterpretació de la sardana al més pur estil dels Tyets posa en valor la música tradicional que, com ells expliquen: “sembla que sigui una cosa antiga, però per a la gent dels pobles les caramelles estan molt instaurades”. Amb  Coti x coti els capgrossos reivindiquen que les sardanes no són cosa de gent gran i que les podem ballar tots. I aquest objectiu sembla que l’han aconseguit: “Hem vist al club la gent fent sardanes”, expliquen sorpresos per l’èxit d’aquest hit que ha aconseguit que la gent balli fent rotllanes a les discoteques.

La inspiració de la cançó va aparèixer a la ballada de sardanes de les festes de Les Santes de Mataró, on habitualment hi va la gent gran, mentre que els joves assisteixen als concerts de la platja, però ells van decidir seure i gaudir de les cobles amb els amics. Ara, asseguren, esperen capgirar el paradigma “a veure si enguany canvia això” i la gent jove s’anima a recuperar el gust per les sardanes. 

 

 

Presidents

Totes les activitats sardanistes que es mantenen als pobles són degudes a la formació de les associacions sardanistes. Aquestes associacions mantenen el foment de la sardana mitjançant l’organització de ballades de sardanes, concerts, cursets per petits i grans, etc Durant la història a Olesa,  les sardanes han passat per poques mans directives. Recordem la formació de la Agrupació Cultural Folklòrica Olesa Sardanista,a l’any 1957, que és la que manten viva la sardana fins a dia d’avui.

Els presidents  que han anat passant per l’entitat han estat :

PRESIDENTS DE ACF OLESA SARDANISTA

1955       Antoni Fontanet

1956       Eladi Barceló

1957-63  Antoni Pons

1964-69  Eladi Barceló

1970-07  Antoni Pons

2008-15      Gregori Campos

2015-        Pere Salvador

Com es pot veure el president que ha estat més anys defensant la sardana a Olesa ha estat l’ Antoni Pons i Galí, que avui dia encara ens acompanya, encara amb estat de salut deficient.Història de la sardana.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 c