FITXES DE LA HISTÒRIA D’OLESA.

Concurs  SardaZero (la sardana des de Zero)

 

Funcionament d’aquestes fitxes

 

Tots els que participeu al concurs haureu de llegir aquestes fitxes per trobar la resposta a la nostra pregunta.

 

1. 40 anys de ràdio olesana. 

 

Les emissions d’Olesa Ràdio van començar amb la veu del desaparegut Jaume Ribas anunciant un objectiu solidari. Era col·laborar amb la 'Campanya del Somriure' el 5 de gener de 1982. Aquella nit de Reis naixia Ràdio Olesa amb pocs mitjans i amb Juli Garcia, el seu fill i també Ribas com a impulsors. L'emissora es va ubicar al carrer Mallorca fent servir una emissora que Garcia havia fet servir durant el Franquisme. En poc temps, la ràdio d’Olesa es va traslladar a un nou local al carrer de Metge Carreras. Mentre l’emissora era al local de Metge Carreras, el 1984, l’Ajuntament d’Olesa de Montserrat la va adquirir i va passar a ser municipal.

D’aquesta manera naixia Olesa Ràdio Emissora Municipal que es va traslladar a l'edifici de Ca l'Oriol i després de tres anys, el 1987, es va ubicar a la tercera planta de l’edifici de l’ajuntament. El primer director que va tenir l’emissora ja municipal va ser el periodista olesà Raül Díaz. L’any 1995 els estudis d’Olesa Ràdio es van ubicar a la plaça Catalunya amb un important canvi professionalitzador. Després de 15 anys, l'Ajuntament va fer una inversió rellevant l’any 2009 per habilitar uns nous estudis, els actuals, al soterrani de la Casa de Cultura.

 

2. 40 anys de la fundació d’OLESA RÀDIO aquest any 2022. Així que a l'any 1982 a Olesa Ràdio va entrar a treballar un jove per fer-se càrrec de la feina de tècnic de so Aquest jove era, i és, en JOSEP RAMON I CANALS. durant aquest 40 anys han passat multitud de persones que han desenvolupat els treballs que es fan a una ràdio, però solament una s'ha perpetuat fins els nostres dies, essent la persona més antiga de la Olesa ràdio, en referim  a JOSEP RAMÓN I CANALS, al que agraïm la seva ajuda i col.laboració,com tècnic de so, al programa de sardanes Després de tants anys segur que és la persona que més sardanes ha escoltat per la ràdio.

3. La Passió d’Olesa de Montserrat

Un dels espectacles més populars d’Olesa de Montserrat és la Passió. El drama sacre forma part de la tradició i del patrimoni cultural de la vila, per això els olesans se senten motivats a col·laborar-hi any rere any. Segons la tradició local, en els segles XVII i XVIII La Passió s’interpretava en escenaris particulars, com ara els molins d’oli.

Segons unes cartes datades de la segona meitat del s.XIX, La Passió es podria haver representat també al primer pis de l’actual parròquia, en aquella època casa consistorial. Sabem, però, que el 1829 les representacions passionístiques van traslladar-se al pati de cal Mates, una casa pairal molt arrelada a la vila. Tenim constància de la inauguració del Teatre Principal, l’any 1847, lloc on La Passió es representà en nombroses ocasions.

El 1901, amb la inauguració del Círcol –Círculo Sociedad Constructora SA- s’accentuà la rivalitat a l’hora de representar la Passió. Hom podria pensar que aquesta competència era danyosa i perjudicial, però la realitat fou molt diferent. L’ànim de superació d’ambdues entitats caracteritzà aquesta etapa, en què es va arribar a assolir un  gran nivell interpretatiu. El Teatre Principal tancà les seves portes l’any 1919, i cinc anys més tard un altre teatre entrà en escena, el Teatre Olesa, popularment conegut com Els Salistes –en referència als seguidors d’Alfons Sala, diputat de tendència monàrquica.

 

4. Can Llimona, una masia emblemàtica encara entre nosaltres

Can Llimona té en la memòria dels olesans un lloc entranyable. La masia pertany al típic model que es construïa a la comarca, amb la peculiaritat que és una de les poques masies que es mantenen en actiu. Situada al nord d’Olesa de Montserrat, a uns 20 minuts de la vila, can Llimona des de la seva posició domina tota la plana. La masia, envoltada d’oliveres, s’erigeix vora el camí que condueix a Puigventós. Per les rodalies del mas trobem també la font dels Encantats, una bassa a la part posterior de la masia recull l’aigua provinent de l’esmentada font gràcies a un conducte canalitzat. L’explotació agrícola quant a cultius de secà, de regadiu i arbres fruiters, caracteritzarà la trajectòria de la masia.

 

5. El mes de Maria, celebració culminant de l’associació Filles de Maria

Maig era un mes tradicionalment dedicat a la Verge Maria, la Mare de Déu. Coincidint amb la bonança primaveral, era el mes que concentrava més celebracions de Primera Comunió. Depenent del capellà del moment, la cerimònia es portava a terme col·lectivament i al migdia – existeixen fotografies que mostren tot de nens i nenes asseguts a les primeres files de l’església esperant el moment de fer la primera eucaristia. L’acte religiós també podia ser individual i al capvespre. Independentment de l’opció, el curiós és que els nens que havien celebrat la Primera Comunió durant l’any podien participar en la processó de les Filles de Maria, vestits d’etiqueta, mariner o almirall, els nens, i de nuvietes, les nenes.

Cada dia a les vuit del vespre les Filles de Maria es concentraven a la parròquia per practicar el conjunt d’exercicis religiosos. Aquestes noies, totes solteres, formaven part de la congregació anomenada Filles de Maria de la parròquia de Santa Maria d’Olesa, regida per una junta directiva que organitzava i administrava totes les activitats. Entre les celebracions podem destacar el mes de Maria i la processó que tancava els actes de maig i els de la Immaculada. Endemés, la junta   tenia cura de l’afiliació i formació de les fidels. Durant l’any es repartia un full anomenat Breves consejos a las Hijas de Maria entre totes les associades. Aquest programa englobava una sèrie de suggeriments que havien de seguir totes les membres del grup.

 

6. La sardana, una dansa que ha captivat nombrosos olesans

La sardana ha esdevingut una dansa molt preuada a la nostra vila, vinculada a tots els sectors de la població. Malgrat la desconeixença del seu origen –tot i que investigacions apunten que la dansa es gestà a la Cerdanya-, el ball aferma la identitat catalana. A Olesa la tradició de ballar sardanes és força sòlida. De fet, es conserven testimonis orals que recorden com un grup de persones assajaven sardanes periòdicament a l’antic Teatre del Círcol. La colla Flor de Neu de la UEC d’Olesa configura també l’antecedent més recent d’aquest costum.

Ara bé, fins a la dècada dels anys cinquanta, no es consolidà una associació regulada per uns estatuts i reglaments, i dedicada íntegrament al món de la sardana. La iniciativa no es produí des d’un bon començament. L’any 1957 un grup de joves emprenedors van decidir organitzar la primera ballada de sardanes a la vila. Aquest acte se celebrà el mateix any i fou amenitzat per la cobla La Principal de Terrassa. Després de l’èxit obtingut, car la jornada reuní gran nombre de públic, van acordar consolidar una associació, tot pagant una quota mensual –que en aquells inicis constava d’un duro. Així és com nasqué un consorci que disposava de socis i del seu propi règim. Amb els anys, l’associació s’anà engrandint: augmentà el nombre d’abonats i organitzà més activitats, ballades i aplecs.

7. La formació de les dues colles originals: Dansaires Olesans i Lliri Blanc

El primer concurs sardanístic d'Olesa, l'any 1957, suposà l'empenta necessària per configurar l'associació Joventut Sardanista Olesa. Entre els joves capdavanters es van escollir els membres de la junta directiva, la qual regia i administrava els afers de l'entitat. En un primer moment es pensà que la persona idònia per ocupar la presidència seria l'alcalde del moment, Argimir Matas. Tanmateix, un batlle no podia ocupar aquests càrrecs particulars, ja que es devia als afers consistorials. Per tant, l'entitat funcionà durant uns anys amb un vicepresident, càrrec que portà a terme Antoni Fontanet. Quan l'entitat canvià de nom, passant a denominar-se Olesa Sardanista, el càrrec de president l'ocupà Antoni Pons. La seva tasca es va perllongar durant molts anys.

Després de determinar els càrrecs, es van haver de seleccionar el nombre de grups de ball, car una colla estava formada per quatre o sis parelles. Així doncs, els joves es van dividir en dues colles anomenades Dansaires Olesans i Lliri Blanc -aquesta darrera es batejà inicialment amb el nom de Flor de Neu, però com que aquest títol corresponia a una primera colla vinculada a la UEC d'Olesa, hagueren de rumiar una segona denominació.

Un cop establerta l'associació, designada la directiva i constituïdes les colles, sols calia cercar un local per a l’assaig. Era important comptar amb un lloc espaiós i amb condicions per poder aprendre i repassar tots els passos de les diferents danses. L'entitat de la UEC d'Olesa cedí part del seu local a la nova associació perquè pogués practicar els exercicis corresponents. L'assaig era periòdic i s’intentava no faltar,  ja que la pràctica constant era determinant per obtenir una bona posició als campionats. En la memòria d'aquests pioners sempre s'ha reconegut aquest afable gest de la UEC, entitat sempre predisposada a ajudar i col·laborar amb altres associacions de la vila. El president d'aquell any, Joan Soler i Prunera , acollí aquells grups que, tot i que disposaven d'autonomia pròpia, no reunien una infraestructura necessària per poder realitzar les seves activitats. L'entitat, fins i tot , comprà discos de sardanes, perquè els nouvinguts fessin l'assaig amb la música corresponent. Un segon exemple d'aquesta cooperació es donà en el cas de l'Esbart d'Olesa, el qual també utilitzà les instal·lacions de la UEC d'Olesa per assajar i perfeccionar els balls.

 

8. L’Homenatge a la Vellesa, una lloança a l’experiència dels més grans

Avis i àvies eren homenatjats un cop l'any a la vila. L'ambient festiu, les garlandes, la música, les flors ... feien de la festa una diada entranyable. La tristor i la malenconia, però, també eren presents en aquesta diada, ja que no hem d'oblidar que es retia homenatge a la llarga trajectòria dels més grans. El 1945 fou el primer any en què se celebrà a Olesa de Montserrat aquesta commemoració, concretament el Diumenge i el Dilluns de Pasqua de Pentecosta. Un mes abans de la data, però, un anunci oficial recordava als participants que havien de formular la inscripció. Els avis, per poder-hi intervenir, havien de sobrepassar els 70 anys.

Hi havia rivalitat entre les joves per aconseguir el títol de padrina, cap volia quedar-se sense acompanyant en un dia tan popular. S'intentava lluir el millor vestit i el millor ram de flors, car la diada era un preludi de la Festa Major. Els carrers també eren decorats amb motius florals i amb pancartes que elogiaven l'experiència dels més vells. La festivitat començava de bon matí. Abans de les deu, les noies amb els seus avis corresponents es concentraven al Parc Municipal, lloc de reunió de la comitiva.

Mentrestant, a la casa consistorial, les autoritats polítiques, els representants del Patronat Local de la Vellesa i els delegats de la Caixa de Pensions inauguraven oficialment el concurs de dibuix convocat entre tots els escolars de la vila. La temàtica dels dibuixos estava relacionada amb la diada de la vellesa, i reflectia així la coneixença de la senectut. Seguint la música de l'orquestra, la comitiva, encapçalada per les autoritats i l'avi de més edat, iniciava la marxa cap a l'església. A les voreres dels carrers s'aplegava una gran multitud de persones que volien contemplar la desfilada . Avis i joves padrines pujaven pel carrer de l'Església, convenientment guarnit, per anar a la parròquia de Santa Maria.

Un cop dins del temple, els avis i àvies amb els acompanyants es col·locaven a la nau central, mentre que les autoritats ocupaven el presbiteri amb els capellans. Un cop finalitzada la cerimònia religiosa, el Parc Municipal esdevenia l’escenari festiu següent. El gran seguici sortia de l’església i passejava pels principals carrers fins a arribar-hi. Un cop allí es col·locaven les autoritats, els avis, i les padrines amb una mantellina al cap.

Hi havia discursos i un recital poètic protagonitzat pels escolars de la vila que eren obsequiats amb una bosseta de bombons després de l’actuació. L’avi de més edat rebia un present i un munt d’elogis per la seva trajectòria. Es repartien llibretres d’estalvi i dolços; i l’orquestra interpretava algunes sardanes per clausurar els actes matinals. Un dinar de germanor donava pas a una tarda plena d’activitats.

 

 

9. Festivitat de Santa Oliva, ofrenes florals i llànties d’oli el més destacat

Tots els olesans sabem que la patrona de la nostra vila se celebra el 10 de juny per santa Oliva. Les ofrenes florals col·locades al portal de Santa Oliva juntament amb les llanties d'oli, l'embelliment dels carrers del barri, la preparació del ball, l'organització de les activitats infantils són alguns trets d'aquesta celebració popular que s'ha perllongat fins avui,  tot i que, malauradament, el sentiment festiu dels olesans vers la patrona està minvant.

Santa Oliva va néixer a Palerm a inicis del segle V en el si d'una família religiosa. Els seus pares van educar-la seguint la doctrina cristiana, ensenyança que li proporcionà una fe inestimable i íntegra . Aquesta ciutat italiana fou assetjada pels vàndals i amb tan sols tretze anys d’edat, Santa Oliva fou capturada i deportada a Tunísia i allí es convertí en esclava. El 10 de juny de 463, quan tenia 21 anys, va ser martiritzada.

L’any 1664 santa Oliva esdevingué patrona del nostre poble.  La capella de santa Oliva, situada al carrer de la Creu Reial, es construí el 1675 sobre un dels antics portals d'entrada a la vila d'Olesa -cal esmentar que antigament el poble estava emmurallat i tancat per les pròpies cases, i que per entrar-hi calia travessar determinats portals.  La capella, alçada sobre l'antic camí que conduïa a Terrassa, no només tenia una finalitat religiosa . És cert que davant del portal s'hi celebraven misses -que foren prohibides el 1682 , excepte les autoritzades, i també que els fidels oferien els primers fruits de la collita i oli per a les llànties, però el portal també tenia caràcter defensiu i protegia la vila de qualsevol perill . Molts recorden els  pagesos reposant-hi un cop havien acabat la jornada de treball a les vinyes, fent petar la xerrada.

La festa de santa Oliva se celebrava, i se celebra encara, el dia 10 de juny de cada any.

 

10. El valor de l’ermita de Sant Salvador de les Espases, un indret mil·lenari

Una excursió força comuna entre els aficionats olesans a l'excursionisme és anar a Sant Salvador les Espases.  A peu,  en bicicleta, en moto i en cotxe ... són possibles maneres d'adreçar-s’ hi,  tot i que la genuïna és anar- hi caminant. Tot i les nombroses persones que visiten l'indret diàriament, molts ignoren que el nom prové d’una llegenda del s. XI. L'ermita de Sant Salvador comptava amb un valuós retaule gòtic . Actualment sols disposem d'una part d'aquest retaule, la predel·la, la resta es destruí durant la Guerra Civil .

El primer diumenge d’agost, després de la transfiguració del Senyor, se celebrava el popular aplec a l'ermita de Sant Salvador de les Espases. La diada començava de bon matí, concretament a les cinc de la matinada, moment en què es passava el rosari de l'Aurora. Des del temple parroquial de Santa Maria, la comitiva sortia cap a l'indret, tot portant la imatge del Sant Crist. Un cop arribada a l'ermita , s'oficiava una missa a les set i una segona a les onze del matí . Després, tot esperant l'hora de dinar, s'organitzaven una sèrie de jocs per a la mainada al menjador de l'ermita o a l'exterior. Els més grans s'entretenien tot fent petar la xerrada i preparant l'àpat. Un cop digerit el menjar, aproximadament a les quatre de la tarda, es procedia a l'emblemàtica i tradicional Velada Alegre , consistent en la representació de determinats sainets com La màgica negra o El fals ermità. El públic també es divertia tot escoltant un recital de poesia.

Després del via crucis, la comitiva recollia i retornava al municipi, però abans feien una parada obligatòria a la Casa Blanca. Allí , familiars i olesans esperaven el grup i escoltaven una audició de sardanes.  A dos quarts de nou del vespre, s'entrava a l'església tot entonant una salve. La jornada, doncs, finalitzava amb el retorn al temple parroquial.

 Actualment, l’aplec es segueix celebrant amb algunes variacions, com ara que les persones participants no hi pugen en comitiva, que només s’hi oficia una missa, i que la trobada es fa el primer diumenge de setembre i no el primer d’agost com en els inicis.

 

11. El servei exemplar de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül

Fa més de tres segles, a França, Sant Vicenç de Paül fundà aquesta institució religiosa, així com els pares Paüls, també coneguts com pares de la Missió. La cofundadora de les Filles de la Caritat va ser Santa Lluïsa de Marillac, també d’origen francès. Des d’aquest país les religioses es traslladaren a diferents punts del món, com ara Barcelona fa més de dos-cents anys –a la ciutat comtal disposaven de l’hospital de Sant Pau com a seu principal de l’orde.

L'any 1929 , la germana olesana Amparo Puigjaner cedí una casa del carrer de Santa Oliva, a fi d'establir una seu de religioses de la Caritat que auxiliés els més desvalguts. Sor Rosa, sor Salut i sor M. Jesús foren les tres primeres d'arribar-hi . Per tant, en un principi, la intenció no fou fundar una guarderia per cuidar la mainada, sinó instituir un centre religiós que es caracteritzés per les visites a domicili. Així doncs, les germanes ajudaven a mares que havien de matinar per anar a treballar a la fàbrica o al camp. Es presentaven de matinada a la llar i s'hi estaven fins que els nens es despertaven. Després de preparar l'esmorzar, portaven la quitxalla al centre del nucli antic, a fi d'atendre'ls amb millors condicions. Allí els donaven el menjar, els banyaven i dormien , fins i tot hi havia nens que hi passaven la nit, car els pares treballaven tot el dia i no se'n podien fer càrrec. Molts vilatans encara recorden com els primers bressols que protegien els nadons estaven construïts amb caixes de plàtans.

A mesura que anava passant el temps i les germanes disposaven de més recursos, la canalla que residia al centre començà a instruir-se. Allí no només s'hi feia un bon àpat i s'hi descansava, sinó que els nens i nenes van aprendre a llegir i escriure, a més de conèixer unes nocions bàsiques de matemàtiques, religió... El propòsit era proporcionar una cultura senzilla, però suficient per fer front als paranys de la vida. A més, cal tenir en compte que quan la criatura disposava de l'edat suficient per treballar, abandonava l'educació per col·laborar en l'economia familiar.

Així doncs, la guarderia es gestà d'una forma indirecta, condicionada per les necessitats del moment. Tot i la vessant més pedagògica, el centre mai deixà la seva tasca de visitar i cuidar els malalts. Hi havia molta gent indisposada que no comptava amb cap familiar que se'n volgués cuidar, per tant, les Filles de la Caritat continuaren acompanyant les persones convalescents a l'hospital de Terrassa o altres sanatoris. Amb l'establiment del dispensari i el treball d'una germana ATS titular, les consultes mèdiques van augmentar. Les germanes, a part de visitar el malalt per fer-li companyia, també podien proporcionar una medicació i un seguiment adequat.

Les germanes oferien als més desemparats aliments que provenien, majoritàriament, del fons de la fundació Sant Vicenç de Paül. No obstant això també hi havia persones anònimes de la vila que col·laboraven i ajudaven aportant queviures i altres provisions.

Fins els darrers anys que la comunitat de Filles de la Caritat va ser a Olesa, les Filles de la Caritat no van deixar mai de servir les persones i famílies més necessitades, i sempre van ser actives a la parròquia, i van participar en la vida del poble, per això van ser, i encara són, molt estimades pels olesans.

La plaça Nova, centre neuràlgic immemorial

La plaça Nova és un indret emblemàtic de la vila, però el que s’ignora és que amaga un passat apassionant. En època medieval s’hi edificà un Castell de quatre torres; en l’actualitat només se’n conserva una, la torre del rellotge. Dins de l’edifici hi havia una antiga església prerrománica, que anà evolucionant fins a arribar a l’actual parròquia de Santa Maria. Al pati d’aquest Castell s’hi establí la casa consistorial al segle XVI.

Abans d’aquestes dates, però, l’espai de la plaça havia estat ocupat per cases particulars vorejades per dos carrers, el del Cementiri i el del Rampeu. Malauradament un brot de pesta esclatà a Olesa. Per prevenir que s’estengués enderrocaren les cases infectades i deixaren un gran espai a l’aire lliure. Els olesans, popularment, el denominaren plaça Nova.

A principis del segle XX, la plaça  passà a denominar-se plaça de Pi i Margall, la qual englobava la plaça de la Cendra. Amb la dictadura franquista, la plaça passà a ser coneguda com plaza de los Caídos. No serà fins al 1979 que la plaça rebé el nom de plaça Nova, d’una manera oficial.

 

12. L’afició pel ciclisme, professionals i amateurs

Els ciclistes, en aquells anys, no disposaven d’un equip tan complet com els actuals. Per als entrenaments es vestien amb roba còmoda i unes sabatilles esportives. A l’hivern, quan recorrien els voltants de la vila, es col·locaven al pit un full de diari i així evitaven que el fred i el vent calessin els ossos.

El juny de 1955 es produí un fet insòlit a la nostra vila, un olesà participà en una de les més importants curses mundials: el Tour de França. Hom pot imaginar que fins arribar a aquest punt, Josep Mateo hagué d’entrenar-se durament i assistir  a un munt de curse celebrades al Principat i l’Estat espanyol. Un cop superades algunes lesions, el ciclista olesà s’aventurà a recórrer les principals regions franceses, aconseguint la valuosa posició seixanta-cinc. La població d’Olesa de Montserrat va rebre Josep Mateo amb gran goig. La comitiva circulà pels carrers de la vila i el protagonista es dirigí al püblic des de la tribuna de l’ajuntament, provocant un allau d’aplaudiments. Un sopar a ca l’Oriol amb més d’un centenar d’assistents posà punt i final a l’homenatge.

13. L’excursionisme i la cultura defineixen els setanta anys de la UEC d’Olesa (Unió excursionista de Catalunya d'Olesa)

Per comprovar que la UEC és quelcom més que una associació dedicada íntegrament a l’excursionisme, cal conèixer els seus orígens. És cert que s’hi organitzaven activitats encaminades a descobrir el món de la naturai la muntanya, però també es van destinar moltes hores a preparar tasques vinculades a la cultura. L’origen d’aquesta entitat coincideix amb la iniciativa d’un grup de joves olesans, els quals decidiren l’any 1931 fundar una associació anomenada Joventut Excursionista Olesana. Aquests primers fundadors eren uns grans entusiastes de l’excursionisme i la natura. És important contextualitzar aquesta afició al muntanyisme, car no només era pròpia de la nostra vila, tot i que el mestre Adolfo Cortel potencià aquesta afició entre els seus alumnes olesans. Pels volts dels anys trenta sorgí un costum a Catalunya que pretenia conèixer pam a pam el territori català. Es van constituir nombroses associacions i ateneus, els quals organitzaven sortides a qualsevol indret del Principat, publicaven butlletins...

EL MUSEU D'OLESA .

Fa molts anys que les entitats culturals del poble demanaven que Olesa havia de tenir un MUSEU. Ja ha arribat, aquest any 2023, ha arribat  en forma de CENTRE CULTURAL CAL PUIGJANER. Va tenir lloc la seva inauguració el dia 11 de març. Està situat a la casa de Cal Puigjaner, al carrer Creu Reial,18 al barri antic d'Olesa.

Cal puigjaner és una casa antiga pairal documentada des de l'any 1548, tot i que el conjunt arquitectònic va ser totalment reformat al segle XIX. A la façana principal destaca el portal adovellat de l'edifici original i una capelleta amb la imatge de Sant Pere. La casa disposa de 3 espais. L'espai Montserrat s'èndinsa en el coneixèment del patrimoni cultural,arqueològic i etnològic local, així com en la història de les persones que van poblar, els darrers segles, la muntanya de Montserrat i el seu entorn. L'espai Celler que és una sala d'exposicions i espai  polivalent. L'espai Pati, obert a la ciutadania com a zona d'estada, amb jardí de plantes aromàtiques i "oblidades"