aOlesa.com

De vegades la gent no se pas com pensa, es molt estrany, el cinema no està pas massa per celebracions, per començar de els Estats Units cada cop ens entaforen cada cop més veritables porqueries sense cap mena de valor, per cada film com a mínim interessant o divertit n’hi ha 20 totalment prescindibles o que allà han sortit directament a DVD.

Els films més petits europeus o asiàtics passen sense pena ni glòria, mal distribuïts, mal publicitats i amb un sector majoritari de la premsa al que aquest tipus de cinema no els interessa gens ni mica.

Amb el cinema espanyol el públic sembla que encara es reticent a anar-ho a veure i el mateix passa amb els exhibidors que sembla que els fa por posar un film espanyol a la cartellera exceptuant vergonyes com HOY TENGO GANAS DE TI (títol carrinclonissim) destinat a un públic acostumat a les idiotades de la cadena MTV i que els agrada identificar-se amb una sèrie d’individus que es limiten a comportar-se com energúmens i sentir llàstima de si mateixos.

I que passa amb el cinema català? Doncs passa que el cinema català te grans directors, magnífics guionistes, actors i actrius meravellosos, tècnics i professionals de primeríssima qualitat, que saben explicar històries i que tenen històries interessants per explicar, però... existeix un pèssim sistema de distribució i un total desinterès per part dels exhibidors i la premsa, una premsa que tot sigui dit molt sovint menysprea i arracona el nostre cinema en favor de el mal entès “GLAMOUR” que sempre he cregut que es una paraula que es va inventar algú per parlar de cinema sense saber un rave de cinema. Aquesta darrera festa del cinema català per celebrar els premis aconseguits per els cineastes i el cinema catalans es una bona mostra, en tots els sentits.

No se pas a quants membres de la premsa va convidar la direcció de la acadèmia, però a part de TV3, la VANGUARDIA i uns quants més potser érem quatre mal comptats, el photocall va ser d’allò més caòtic, situat a la entrada del PALAU ROBERT del passeig de gràcia de Barcelona els convidats van arribar un pel tard i van passar espaiats i molt de pressa, la veritat es que la situació de la tarima no convidava pas massa a quedar-se allà, això si més d’un turista es va colar per fer-se la foto a la catifa vermella i el mateix comportament de molts convidats va donar peu a situacions com am mínim simpàtiques i curioses, cosa que sempre es de agrair.

Per altra banda la celebració en si va ser una mica desordenada, presentada per el megaacadèmic Joel Joan i la encantadora realitzadora Mireia Ross (aquesta dona ha fet un pacte amb el diable!!! Cada any esta més estupenda!!!) van fer un repàs primer per els premis aconseguits per el cinema català que no son pocs, cosa que de fet demostra el desinterès tant de la premsa com per part de les institucions per el cinema manufacturat a aquest petit país ja que hi havia un tou de títols dels quals pràcticament no en sabíem res i que han rebut premis arreu del mon (ara que hi penso, no ens van donar cap dossier al respecte per el que la gent de premsa vàrem quedar una mica orfes d’informació) es va demostrar que hi ha vida més enllà de EVA, ARRUGAS i CHICO & RITA i que un tou de petits films com ara ORSON WEST també s’enduien premis per allà on passaven (algú se’n recorda del film LOS PASOS DOBLES de Isaky Lacuesta Mal estrenat i mal promocionat i que es francament màgic?), es van dir en el repàs de premis un tou de títols que ningú de la premsa pràcticament coneixia, però que son una mostra del talent d’aquest país, també va ser present com a convidat de pedra el conseller de cultura Ferran Mascarell, però no va dir ni mu a l’escenari, be tampoc calia ja que al cap i a la fi potser encara s’hauria endut una esbroncada, però potser el millor va ser la creació del premi PEPON COROMINAS, productor de films tant emblemàtics com ara BILBAO, CANICHE, NAVAJEROS, LA PLAÇA DEL DIAMANT, PEPI LUCI BOM Y OTRAS CHICAS DEL MONTÓN o LA OBSCURA HISTÒRIA DE LA COSINA MONTSE i que aquest any es “celebrava” 25 aniversari de la seva mort i que va ajudar a trencar amb la imatge del cinema espanyolada descobrint nous creadors com Bigas Luna, Almodòvar o Jordi Cadena.

La cerimònia (o festa, com en vulgueu dir) però va servir sobre tot per demostrar que cada cop, mentre els professionals son millors les institucions es desinteressen més per el fet i que com cada cop el explicar històries pròpies serà més difícil i que sembla que cada cop el fet de no voler ser “americà” ni fer cinema “de gènere” estigui cada cop més mal vist.

Tenim tantes històries per explicar, de les que surten de les entranyes i tant bones que per promocionar el nostre cinema ens tindríem de deixar de refiar de les institucions i les companyies intentar fer-se les promocions per si mateixes, per cert un detall curiós tant el cinema espanyol com el català aconsegueixen més recaptació fora d’Espanya i es més ben considerat que no pas aquí, no m’estranya que alguns dels cineastes pensin seriosament en anar a viure i treballar fora, cosa que tot sigui dit alegraria moltíssim al ministre de cultura i a certs mitjans de comunicació cavernaris que veuen en els cineastes i actors a veritables perills públics.
 

Joaquim Parera

Encara no hi ha comentaris ... i si hi dius la teva?

     

El teu comentari ...

La IP del teu ordinador és: 54.37.205.123

Nom	Autentifica't amb facebook i el comentari es publicarà automàticament
Comentari
(màxim 500 caràcters!)
Quins caràcters hi veus?
	>> Publicar comentari >>