aOlesa.com

Pàgina principal >> Articles d'Opinió >> Faust (Sokurov es un Punky)

Contacte

aOlesa

General

Plànol del municipi

Faust (Sokurov es un Punky)

Article realitzat per: Joaquim Parera

Quan es parla de cinema contracorrent, sovint es fa referència a cineastes que simplement es dediquen a copiar estàndarts comercials i donals-hi un segell “d’autoria” a base de sacsejar las càmera provocant el conseqüent mareig de l’espectador, o simplement posant els decibel•lis a tot drap per tal d’atabalar al personal, aquests ideòlegs del conformisme ideològic i formal solapats sovint son reconeguts com el no-va-mas de la modernitat i les ninetes dels ulls de crítics sense memòria cinematogràfica.

El gran problema d’aquests “autors” es però que en un parell d’anys s’els veu el llautó i acaben els seus dies en el MAINSTREAM de la comercialitat.

Alexander Sokurov es en aquest sentit un autor lliure com o pot ser Peter Greenaway, Raoul Ruiz o més descaradament: Manoel de Oliveira, els quals ja amb la etiqueta “d’autors” molt sovint es dediquen a fer el gamberro i demostren al seu públic que poden ser més barroers que qualsevol comèdia pretesament “destroyer” de les que ens porten els americans o alguns d’aquest país que no acostumen a passar del simple acudit de pet i titola.

Sokurov ha agafat la novel•la sobre el mite de FAUST de Goethe i l’ha reinventat.
En un inici inspirat en la versió que va fer Murnau de l’any 1926 veiem primer un cel vuit, sense deu, un mirall flota entre els núvols i una tovallola surt volant per anar a parar a una ciutat a la que accedim emportats per el vent, aquell dia, deu era de vacances.

Després tenim el primer pla d’una autòpsia executada per Faust i el seu ajudant psicòtic Wagner, una autòpsia en que els dos personatges discuteixen sobre on pot estar amagada l’ànima del èsser humà.

Faust es una persona que no creu en el que veu si no o veu escrit en un llibre, sap que la gent passa gana, perquè o diuen els llibres i sap que hi ha una guerra per la mateixa raó, però ell mateix passa gana i veu els soldats per els carrers de la ciutat i veu també els ferits i els morts, es un metge que no sap res del mon real, tot en ell il•lusori fins que un llibre no demostri el contrari.

Però tampoc es pot dir que la gent del poble tingui massa contacte amb la realitat: passen gana, però en canvi per el carrer sempre es veuen animals mengívols (gallines, conills, porcs...) però sembla que les habitants de la ciutat han caigut en una mena de desídia neuròtica i prefereixen passar gana a intentar cuinar els animals que tenen al voltant i es que els habitants de la ciutat son tots una colla de neuròtics. Criden, es queixen però es limiten a que algú els solucioni la papereta, així doncs que el diable encarnat en un repulsiu però fascinant usurer anomenat Maurice es pot dir que fa l’agost comprant la meitat de les ànimes de la contrada.

Faust cau en gràcia a Maurice i aquest es proposa ajudar-lo en tot el possible i en aquest moment descobrim un Faust tirà, que a la més mínima insulta colpeja al seu “benefactor”, sobre tot quan aconsegueix seduir a la jove MARGUERITTE, a partir d’aquell moment ja acaba realment odiant a aquell èsser.

Però quina mena de persona es Margueritte? Es la cara de la innocència? Pot ser, però Sokurov ens fa dubtar constantment de la seva estabilitat emocional, en el moment del funeral del seu germà, quan Faust l’hi toca la ma, veiem la seva expressió de la cara i ens espantem, passa de la innocència a un estat estrany, sense expressió, sembla un monstre a punt de saltar sobre la seva víctima, pot ser furia, pot ser dolor, pot ser que estigui posseïda, es converteix en un enigma i en una trobada amb Wagner passa de la molèstia a la pura excitació sexual, en fi jo diria que es una noia molt poc recomanable.

I després de la seducció... Qué ha passat amb Margueritte? No es sap pas, després de la seducció, Maurice introdueix a la casa uns fantasmes folls que ho envaeixen tot i s’endú a faust a un perpetuum movile en un mon aturat en el temps, mon que ara serà sempre seu el podrà estudiar, si, però que el farà caure en el tedi i la rutina i el farà buscar més i més.

Això si estarà sempre lligat al record de l’esperit de Margueritte que el crida i a la presencia de la veu de Maurice que des de la seva tomba en vida sota unes roques que el mateix Faust l’hi ha llençat per matar-lo seguiran recordant-li qui es i que ha fet.

I tot això, sempre des de un humor càustic, que sovint cau en l’esperpent i el grotesc en un anàlisi de l’ànima humana més profund del que mai ha arribat el nostre pobre Faust turmentat per tota la eternitat i que al contrari de la novel•la de Goethe ja no te redenció possible.

Joaquim Parera

Encara no hi ha comentaris ... i si hi dius la teva?