CPM SANT FELIU ____________________ PARRÒQUIA DE STA.MARIA D'OLESA DE MONTSERRAT

Quin és el secret dels matrimonis que duren?

Totes les parelles comencen il·lusionades el seu camí matrimonial. Per què algunes cada dia s’estimen més, mentre que d’altres es van refredant i acaben separant-se? Quin és el secret que fa que un matrimoni duri?

Hi ha dues qüestions prèvies a tenir en compte. La primera és que cal ser conscient que les actituds bàsiques difícilment es canvien. Per tant, abans de casar-se amb una determinada persona, cal preguntar-se serenament si serem capaços de ser feliços al seu costat, suposat com és: amb les seves qualitats, però també amb els seus defectes (tots en tenim!)

L’altra cosa és recordar que l’estimació autèntica demana generositat i perseverança. N’hi ha que pensen que casar-se és com guanyar unes oposicions: s’ha fet un esforç, però, un cop aconseguida la plaça, ja no cal preocupar-se perquè la tens assegurada. No és això: és cada dia que cal guanyar-s’ho de nou, perquè l’amor que no es rega es va afeblint, dóna pas a la rutina i pot arribar a morir.

Un cop casats, comença la gran tasca d’ajudar-se mútuament a créixer i a ser feliços. Els camins poden ser diversos perquè cada persona i cada parella és única. Però, després d’haver tractat amb moltes parelles i de tota mena, m’atreveixo a dir que hi ha certes característiques que solen donar-se en els matrimonis que han assolit una estimació de qualitat. Precisament per això duren! Recordem-ne algunes.

- Eviten tot allò que significa manca de respecte, crítica negativa, ironia mordaç, sobretot en públic. Aquestes actituds produeixen ferides enverinades que van separant la parella.

- Mai no s’ha d’actuar de manera que pugui  fer minvar l’autoestima de l’altre. Al contrari, aquest sempre s’ha de sentir escoltat i valorat. Per això és important potenciar la delicadesa, el tracte amable, el diàleg constant i transparent, l’expressió de l’estimació (aquesta mai no s’ha de donar per pressuposada!)

- Saben dosificar molt bé les energies i el temps esmerçats en els diversos àmbits de la persona – l’individual, el professional, el de parella i el de pare o mare- sense negligir-ne cap perquè tots els consideren importants. Comparteixen projectes de futur i s’ajuden mútuament a desvetllar il·lusions que els fan créixer personalment, que eixamplen els horitzons dels fills – el projecte comú més important!- i que milloren la societat. És a dir, fan tots dos junts coses que donen sentit a la seva vida i, a més, gaudeixen fent-les. Però saben reservar-se també un cert grau d’autonomia perquè cadascú pugui satisfer les seves afeccions personals. I, evidentment, estableixen una distribució equitativa de les satisfaccions i de les càrregues familiars.

- Saben estar atents a les necessitats de l’altre perquè aquest experimenti que té al costat una persona que l’estima, a qui li importa si és o no feliç, si està preocupat o trist, si està en forma o si avui no es troba prou bé. És a dir, eviten que l’altre se senti sol, tot i estar acompanyat, que és la pitjor de les solituds.

- Es tenen mútuament confiança i saben, quan cal, perdonar-se. Per més que dues persones s’estimin, sempre poden sorgir friccions, malentesos o fallades. Pretendre que algú altre sigui perfecte és una utopia. Per això tenen comprensió i no dramatitzen les debilitats de l’altre. Ni li perden la confiança quan ha fallat, si aquest mostra desig de canviar. I també accepten que l’altre pugui ser diferent, sense ofegar-lo amb exigències que pretenen modelar-lo al propi gust, perquè això crea malestar, treu llibertat i empobreix la parella.

- Fan a Déu present en la seva vida personal i familiar perquè saben que Ell és precisament la Força que els manté units i la Font d’on brolla la il·lusió que necessiten per tirar endavant el seu projecte d’estimar-se tota la vida.

                            P. Lluís Armengol i Bernils, SJ                                                      Director de l’Escola Activa de  Pares del Clot