L’editor Sergio Gaspar (DVD ediciones) va revelar un dia en petit comitè que li constava que alguns poetes joves adeptes a la denominada poesia de l’experiència no havien llegit Jaime Gil de Biedma (JGB). O el que és el mateix: pertanyien a una escola poètica de la qual desconeixien el pare. El comentari, que conec de segona mà, em va agafar desprevingut, perquè per a mi JGB va ser durant un temps l’alfa i l’omega poètiques i la seva manera d’escriure va esdevenir la manera d’escriure, un far en la nit del full en blanc. Això és el més substancial de JGB: intueixo que molts es negaran a reconèixer que els ha influït poderosament, però és una veu amb una capacitat colossal de gravitació. En altres paraules: és difícil llegir-lo i no voler imitar-lo. A un Pere Gimferrer en crisi creativa, i que havia estat Premio Nacional de Poesía, va ser Octavio Paz qui l’advertí que no publiqués uns poemes que copiaven descaradament el poeta de la generació dels 50.
La meva relació lectora amb Gil de Biedma cal trobar-la fa 20 anys, quan em va caure a les mans una antologia dels seus poemes a Alianza. En realitat, eren pràcticament tots els seus versos, ja que Las personas del verbo, la poesia completa publicada a Seix Barral, ocupa 179 pàgines. Com que la selecció era cronològica i el JGB dels inicis copiava Jorge Guillén, el principi va ser una mica feixuc. Però a mesura que aflorava la veu veritable del poeta, la seducció és feia inevitable: “Aunque la noche, conmigo, / no la duermas ya, / sólo el azar nos dirá / si es definitivo. // Que aunque el gusto nunca más / vuelva a ser el mismo, / en la vida los olvidos / no suelen durar.” Això pel que fa a algun poema atípic, amb rima. Però Gil de Biedma és, sobretot, l’autor d’una poesia reflexiva, discursiva, de matriu anglesa, molt influïda per T.S. Eliot i Auden, inusual en la poesia espanyola. (JGB parlava amb fluïdesa l’anglès i el francès, i fins i tot va escriure algun divertimento en aquestes llengües.) Aquesta poesia que es deia moral fa el cim amb els Poemas póstumos, irònicament escrits i publicats en vida. “¿De qué sirve, quisiera yo saber, cambiar de traje...”, “Que la vida iba en serio / uno lo empieza a comprender más tarde” són principis de poemes memorables. Memorables i memoritzats per generacions de poetes.
Gil de Biedma també va ser un mestre pel que fa a les concepcions poètiques. Deia de si mateix que era lent i que només escrivia quan una idea l’empaitava i no tenia més remei que escriure-la. Se situava, doncs, als antípodes d’autors torrencials com Neruda. També era un poeta conseqüent i, quan va considerar que la poesia l’havia deixat, deixà d’omplir paper. Sens dubte són més discutibles les seves opinions crítiques, tan radicals (va dir de Juan Ramón Jiménez que era un “mezquino y malicioso señorito de casino de pueblo de Huelva”).
També podríem discutir aquí sobre què entenia per compromís polític i per posicionament moral un escriptor que reconeixia escriure poesia social per mala consciència i que quan viatjava a les Filipines se n’anava al llit amb tot quant menor se li posava a l’abast. Tal vegada la raó inconfessable té a veure amb les esquerres declaratives, amb la complaença de rentar-se la consciència amb paraules del lèxic comunista mentre es practiquen tots els vicis que solen endossar-se al patrimoni de les dretes. Amb tot, la gran poesia s’imposa i és difícil no deixar-se seduir per testaments poètics com aquest “De vita beata” que quasi clou l’obra de Gil de Biedma: “En un viejo país ineficiente, / algo así como España entre dos guerras / civiles, en un pueblo junto al mar, / poseer una casa y poca hacienda / y memoria ninguna. No leer, / no sufrir, no escribir, no pagar cuentas, / y vivir como un noble arruinado / entre las ruinas de mi inteligencia.”
Andreu González Castro
www.gonzalezcastro.net
|
Article realitzat per: Andreu González
Setembre
