“Un patriota, un idiota”, bramava La Polla Records, per a gaudi dels jovenets esbojarrats que a l’edat de la revolta familiar ens semblava que no hi havia res de més revoltós (N. de l’A: no és cap barbarisme, consulteu el vostre filòleg) que rebel·lar-se contra la pàtria. Ara que el concepte està reviscolant, i més que ho farà amb la previsible entrada del Reagrupament al Parlament, no serà balder de recordar que tota la família del patriotisme provenen d’un concepte clau de la transmissió emocional, el pare.

Aquell eslògan provocador m’ha fet recordar que l’independentisme català idolatrava el basc, entre moltes altres coses, per la varietat i la imaginació a l’hora de confegir cartells de manifestacions. Amb el temps, també n’hem après molt (i, simultàniament, hem anat rebaixant els litres de bava que els euskalduns ens provocaven), però el cert és que aquí tenim més tirada a la lletra. Endevinalla: què tenen en comú ‘Som una nació’, ‘Nosaltres decidim’, ‘Somniem’, ‘Tenim pressa’ i ‘Tirem pel dret’, cinc dels que s’han sentit més aquests dies? (nota per a Lluís Danés, autor de l’exitós vídeo: quan en Llach va compondre Somniem, el diccionari encara admetia només la forma somniar; ara que no solament ha acceptat somiar sinó que és la forma prioritària, fem-la servir, home. No tinguis por que no és cap castellanisme, i resulta molt més senzilla de dir i d’escriure. O és que tu dius que algú és, per exemple, un somniatruites?). Doncs que a tots cinc hi ha apareix un verb conjugat en primera persona del plural. La idea del nosaltres com a eix. El més clàssic, és clar, és el ‘Som una nació’ (que ja té nassos que s’hagi d’anar dient això pel món, també), tant que amb el temps li han anat sortint fills de tota casta, sovint amb intencions paròdiques. El poeta Jaume Subirana en feia una llisteta al seu blog Flux, a tall de proposta per a polítics llepafils: som una loció, som una il·lusió, som una moció, som una emoció, som una emissió, som una lesió i som la nolició (nolició: acció de no voler. No em direu que no ens escau, eh, massa vegades?).

Entre els nous, ‘Tenim pressa’ m’ha agradat especialment, tant pel significat (duem tres segles de retard!) com pel parentiu amb la sobrassada: pressus és un participi llatí que vol dir ‘atapeït, constrenyit, engavanyat’, que és precisament el que feien els antics calabresos amb la carn de porc (sopressare, prémer més fort). Ara, el meu predilecte sense cap mena de dubte és el que es van empescar les CUP: ‘Tirem pel dret’. I no cal explicar per què.