Si hi ha un mon hostil aquest és sens dubte el món de les nostres pors, són les nostres pors les que fan que cometem els errors que cometem, la por a ser abandonats, a fallar a la gent que ens estima, a fallar-nos a nosaltres mateixos.

D’això tracta el film de Judith Colell 53 DÍAS DE INVIERNO, un film que segons la seva directora parla de “la solitud en la vida de la nostra societat, de com en ple segle XXI, per més envoltats de gent estem seguirem estant sols i la fragilitat, la fragilitat de la vida, es un tema que m’agrada molt, de com la nostra vida esta pendent d’un fil i en un moment determinat, per qualsevol raó la cosa es desequilibra i puguis acabar perdent el cap, o fer-te rodamón o... no se, acabar tirant-te per una finestra...no o ser... aquest punt de fragilitat del esser humà m’interessa moltíssim”.

En quant a l’abandó, el leitmotiv del film, la Judith ens diu: “en la història original tot comença amb un suïcidi al metro, però a nivell logístic era molt difícil de rodar, per trobar permisos i tot això, així que vàrem dir: anem a buscar alguna cosa que mostri com es senten els personatges i vàrem posar lo del gos abandonat, tots els personatges del film o es senten abandonats o temen ser abandonats en algun moment de la seva vida. La Mila (Mercedes Sampietro) en el referent de la seva veïna - una dona que en un moment de la seva vida va cometre un error que va lamentar des de el començament i no li ha estat perdonat -veu que ella també pot quedar abandonada, Celso (Alex Brendemühl) s’autoabandona i abandona a Angela, la seva esposa i finalment Valeria (Aina Clotet) és el personatge que més sol està en tot el film, mig abandonada per la seva mare que es passa el temps autocompadint-se a si mateixa i abandonada per Hugo el seu professor de música i un home molt més feble que ella”.

Sobre la necessitat d’una certa experiència vital a l’hora de crear els personatges la directora diu: “Totalment, totalment... per fer cinema fan falta dues coses molt importants, l’una es viure, sens dubte i l’altra es veure moltes pel·lícules. Si no hi ha un constant aprenentatge vital, que vulguis que no el tenim tots, de lectura constant, de llegir molt i veure moltes pel·lícules, llavors si no tens tot això es molt difícil que puguis fer cinema”.

Sobre les actituds dels seus personatges “ no els jutjo perquè sempre m’han agradat els personatges que he retratat, sempre els trobo un costat positiu, no entenc aquesta mania, que més aviat sembla una moda, del bé i del mal, quin bé i quin mal?. Tampoc m’agrada el terme PERDEDOR, em posa la pell de gallina, vull dir... que si dius que hi ha perdedors hi ha guanyadors, no? I que es un guanyador? Per mi si que hi ha guanyadors, els que son feliços, qui és feliç? Al cent per cent jo no conec a ningú, podem parlar de guanyadors i perdedors? El que em posa la pell de gallina es que consideri un perdedor a tot aquell que no te un AUDI últim model o una casa enorme això em fa vomitar. Creure que el guanyador es el que guanya més diners? El que te més poder? Es el que consideren que ha triomfat a la vida... i triomfar? Que és triomfar?

Si es fabulós ser un perdedor a la vida! Sense perdedors no es podrien explicar aquestes històries meravelloses... sobre perdedors... em fa por pensar que no sóc una perdedora, si esta molt bé ser un perdedor! Jo el que intento es ser una guanyadora, però per mi mateixa, ser una guanyadora essent feliç. Poder pensar que he fet el que he volgut, que he explicat les històries que he volgut, que he aconseguit ser feliç, com a mínim en alguns moments he arribat a ser molt feliç i que no he fet mal per aconseguir allò que vull”.

Sobre el final del film, el futur dels personatges diu: “ bé, la Mila acaba ballant un tango perquè clar, que passa? Que faig? Com acabo jo? Com la veïna abandonada com una burilla de cigarreta una cantonada? O... m’apunto, m’enganxo a la vida? Doncs m’enganxo a la vida. Els tres personatges acaben que la Valèria toca el xelo, ha acceptat que està vivint amb la seva mare que passa un mal moment i aquest moment el viuran juntes, en Celso torna a casa però ara es un desconegut per la seva esposa a l’hora que la seva esposa serà una desconeguda per a ell estan en el punt de que farem ara? Has perdut la teva feina ara per mi ets una altra persona i no et podré demanar altra cop el mateix, per culpa meva has estat a punt de caure a un abisme per que t’he demanat coses que no podies ni em volies donar”

Per altra banda la guionista Gemma Ventura pensa: “crec que aprendran dels seus errors, si no quin sentit te? Els costarà recuperar-se, segur, però han d’aprendre si no no hi ha esperança i tot aquest sofriment...perquè?”

I l'Aina Clotet, del seu personatge pensa: “ crec que ha aprés molt, ha estat un viatge a la maduresa i no es tornarà a entrebancar amb la mateixa pedra, et tornes a enamorar sempre però el segon desamor mai es tant fort com el primer, perquè saps que no passa res que se’t passarà, el proper cop no li afectarà tant o afrontarà amb més fermesa. Dels errors i les crisi anem aprenent i creixent”

D’això parla 53 DIAS DE INVIERNO, dels nostres errors, les nostres pors i com les nostres vides, per un no res canvien radicalment, convertint-se en un hivern que de nosaltres depèn que es converteix en primavera.

Joaquim Parera